Pessimisme
“...i es fa més evident la deserció d’una república que no existeix i que comença a semblar cada vegada més fosca i menys democràtica. Perquè aquesta democràcia popular i assembleària, sense lleis ni controls, és una altra cosa, és la mort del sistema, sí. I si d’això es tractava, caldrà esperar a veure quina resurrecció ens ofereixen, perquè ara mateix la mercaderia a promoure és un mort vivent democràtic, un zombi vestit amb els esquinçalls de la Constitució del 78 que devora les entranyes del poder: salaris, poltrones, cotxes oficials i càrrecs i fantasies per fingir una vida institucional pròpia. Cadàvers ambulants, un Parlament catatònic i una administració abstreta i absent”. Daniel Fernández (La Vanguardia, 19 de maig).
Daniel Fernández és un gran articulista. Ara bé, el text citat està impregnat d'una de les modes del nostre temps, el pessimisme i la crítica sense límit, ¿podria dir-se excessiva i desaforada?
El científic de dades Kalev Leetaru va mesurar el to i el caràcter de les notícies que el 'New York Times' va publicar entre el 1945 i el 2005 avaluant les connotacions i paraules positives i negatives utilitzades en els textos. Una valoració objectiva, perquè el criteri utilitzat al llarg dels anys ha estat constant i invariable. Per tant, la tendència progressivament més negativa, a pitjor, amb oscil·lacions temporals provocades per fets concrets, té poca discussió. El rotatiu va passar del que s'anomena un índex adimensional de +1,5 als anys 40 i 50 a un de -1,5 a partir de l’any 2000. El món és ara descrit d'una manera clarament més crítica i pessimista que fa mig segle. Feta la mateixa anàlisi sobre articles periodístics i emissions de ràdio i televisió de 130 països entre el 1979 i el 2010, el resultat és encara més esbiaixat cap a la negativitat i el pessimisme.
Aquesta tendència dels mitjans de comunicació contrasta amb la realitat dels fets mesurats i quantificats a nivell mundial. L’esperança de vida ha augmentat de 45 anys el 1840 a 75 anys al 2010 al Regne Unit, la cloració de l’aigua ha salvat 177 milions de persones des del 1900, la mort per inanició de 600 persones per cada 100.000 habitants dels anys 40 ha passat a pràcticament 0 el 2010, el PIB per habitant de 2.000 $/any del 1850 ha arribat a 15.000 $/any el 2005, la desigualtat mesurada per l’índex Gini ha passat de 0,5 el 1825 a 0,65 el 2000, encara que creix des del 1975, la despesa social ha augmentat a tot arreu, del 0% del PIB el 1900 al 20% el 2010 a la UE, al Japó i als EUA.
És cert que aquesta tendència global es pot invertir en cert nuclis i grups de persones en regions i moments concrets. És un fet conegut que la classe treballadora amb rendes mitjanes-baixes als EUA ha patit com a conseqüència de la globalització. L’índex de suïcidis d’homes d’entre 40 i 60 anys s’ha multiplicat per 20 en els últims 20 anys en aquest sector de la població. Ha estat una de les raons importants del creixement del populisme i el trumpisme.
Però és que l'ésser humà tendeix més a témer el dany i el greuge a nivell personal que no pas a esperar i valorar el benefici. Sembla que aquesta actitud psicològica, sentida però no real, afecta les valoracions i els sentiments que desenvolupem al llarg de la nostra vida, perquè el paradigma més profundament arrelat diu que el mal és sempre més fort que el bé.
A l'excel·lent però pessimista article de Daniel Fernández que esmentava al principi, no es fa una valoració general del món ni d’Espanya, sinó de Catalunya en el moment actual. La situació pot ser objectivament jutjada des de diferents òptiques, però aquesta valoració seva, ¿és equànime i ajustada a la realitat?
Vivim moments convulsos. Que la Generalitat no sigui el paradigma de l’eficàcia ha de ser esperable quan el seu president és el quart d’una llista llarga de la qual els tres primers integrants van ser refusats pels tribunals. Això ens hauria de fer constatar que quan el poble no pot escollir lliurement els seus representants el resultat és pitjor que quan ho pot fer. És la confirmació que el poble escull millor els seus governants que qualsevol altre poder...
¿Es podria afirmar, en els moments actuals i en relació a Espanya i Catalunya, que el poble és més “savi i prudent” que els seus polítics, si comparem el que aquests polítics afirmen i el que voten els ciutadans? Concretament, a Catalunya hi ha partits polítics que sembla que desitjarien que es produís un trencament social entre els que creuen en el sobiranisme i els que creuen i practiquen l’unionisme. Afirmen que temen aquest fet, però sembla que, secretament, els sàpiga greu que el que diuen témer no es produeixi.
La nostra societat, catalana i espanyola, és majoritàriament sàvia i prudent, i és aquesta mateixa societat –no els nostres polítics ni els nostres intel·lectuals– la que forçarà els que manen i opinen a millorar la situació actual perquè tots nosaltres siguem més lliures, pròspers i, en definitiva, feliços. Les eleccions del 26 de maig ho confirmen.
