La mirada Capdevila i la ciència social
Tothom qui escriu articles i intervé, d’una manera o altra, en la vida pública, té algunes dèries, o temes recurrents que, vulguem o no, apareixen una vegada i una altra en les seves reflexions. Segurament és inevitable, i en el fons la suma d’aquestes manies és el que configura la mirada particular que tenim del món cadascun de nosaltres.
Una de les constants en la mirada de Carles Capdevila era, diria, la de donar valor a tots aquells gestos, comportaments, normes i institucions que contribueixen a teixir la societat. La confiança en la gent, el voluntariat, l’associacionisme, els caus i esplais, l’educació. Tots els ingredients que ajuden a donar gruix a una societat, amb la idea que això ajuda a millorar la societat. Una mirada positiva sobre tot això només es pot fonamentar en un cert optimisme antropològic que, en el cas de Carles Capdevila, podríem dir que tenia tanta intenció d’explicar la realitat com de transformar-la. En la seva reivindicació de la ingenuïtat per sobre del cinisme hi havia, sens dubte, la convicció que confiar en la gent és un primer pas, necessari, per millorar la societat. Perquè la confiança social es retroalimenta: la confiança genera persones i comportaments dignes de confiança, i la malfiança i el cinisme generen més cinisme i una societat en la qual ningú no es pot fiar de ningú.
En tot això, a més, la recerca en ciències socials dona la raó a Carles Capdevila. Fa unes dècades que un creixent nombre de sociòlegs, economistes i politòlegs estudien els efectes del que anomenem capital social. El terme potser no és el més encertat, però fa referència precisament a tot el que estava present constantment en els articles de Capdevila: la confiança social, el teixit associatiu, les interaccions positives entre ciutadans.
La idea que tot això és important per al bon funcionament de la societat és molt antiga. La crònica d’Alexis de Tocqueville sobre la democràcia a Amèrica, del 1835, ja en parla. Més recentment, alguns sociòlegs de renom com Pierre Bourdieu i James S. Coleman van emprar el terme, i ja a finals dels anys 90 el politòleg nord-americà Robert Putnam el va popularitzar i, de fet, el va posar al centre del debat de les ciències socials. Des de llavors, hi ha una petita indústria acadèmica que ens ha permès anar acumulant evidència sòlida sobre els efectes, generalment positius, del capital social.
El mateix Putnam va defensar la tesi que les grans diferències en el funcionament de la democràcia entre el nord i el sud d’Itàlia provenien, precisament, de grans diferències històriques en els nivells de capital social. Altres autors han trobat efectes positius del capital social en el desenvolupament econòmic, en el bon funcionament dels governs, la fertilitat, la felicitat o la provisió de béns públics, entre d’altres. Fins i tot hi ha evidència recent que mostra com els nivells de donació de sang a Itàlia (un bon indicador del capital social) estan relacionats amb la severitat amb què els electors castiguen els representants polítics vinculats a casos de corrupció o males pràctiques.
Òbviament, el capital social no sempre és positiu. Algunes formes de capital social poden tenir efectes negatius. Per exemple, un estudi recent de Shanker Satyanath, Nico Voigtländer i Hans-Joachim Voth ha mostrat com el creixement del partit nazi va ser més ràpid en aquelles ciutats alemanyes amb més densitat associativa.
Els efectes negatius del capital social són especialment clars quan el teixit social està capturat per algunes elits, o quan es tracta de relacions intenses dins de determinats grups, molt cohesionats internament però poc connectats amb la resta de la societat. Molt de capital social d’aquest tipus fa les societats més hostils als nouvinguts o als que, per una raó o altra, queden fora de les xarxes preexistents. Però, en general, tot el que afavoreixi la confiança, les interaccions i els vincles entre ciutadans diversos per raó d’origen, classe, edat, educació o religió, tendeix a tenir efectes extremadament positius sobre el funcionament de les nostres societats i el sistema polític.
El nostre país, per l’herència combinada de la dictadura franquista i la forta influència d’una versió molt jeràrquica i centralitzada del catolicisme, necessita encara una forta inversió col·lectiva en la preservació i creixement del nostre capital social. Cal, doncs, que preservem aquesta mirada Capdevila: que reconeguem i valorem la tasca de voluntaris, educadors, monitors i caps que fomentem mecanismes basats en la confiança entre les persones i que contribuïm a preservar i millorar el nostre teixit associatiu. Perquè tot això ens farà millors com a societat per vies molt diverses, algunes de les quals segurament ni les sospitem encara.
