27/04/2019

Jornada de reflexió per viure

2 min

Sempre que parlem de reduir la distància entre polítics i ciutadans -d’això que alguns anomenen crisi de representativitat - posem l’accent en el que haurien de fer els polítics, i no en el que haurien de fer els ciutadans. El crit “No ens representen” té poc d’autocrítica. Tenim molt a dir sobre com hauria de ser un polític, i ben poc a reflexionar sobre com hauria de ser un ciutadà. I potser ens hauríem de preguntar si la democràcia és possible en aquest dualisme: ciutadans i polítics en lloc de ciutadans-polítics. ¿Tenim dret a no fer política? ¿Podem delegar-la en uns professionals com deleguem tantes altres coses?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta setmana hem lamentat el baixíssim nivell -ja no en idees sinó en educació i civilitat- dels debats dels líders que aquest diumenge votarem. La cosa arriba a l’extrem que els més civilitzats i raonables sabem que seran els menys votats. En part, perquè no criden ni s’insulten. ¿Podem dir que tindrem uns polítics que no ens mereixem? Hi ha un clar lligam entre la manera com vivim -i els valors que destil·la- i la qualitat dels polítics que ens governen. Com més apostem pel compromís i l’activisme, com més pensem des del nosaltres, més espai arrabassarem al populisme autoritari. Com més pensem des del jo i ens limitem a competir i a consumir passant del que els passi als perdedors -als d’aquí i als de la resta del món-, més pujarà la ultradreta, la seva violència i la seva grolleria. Avui votarem però demà i demà passat i l’altre... viurem. Una vida que és tria constant, que és vot constant... Que és, per exemple, decidir si la urgència per tenir un llibre descatalogat justifica que acudim a Amazon o val més tenir la paciència de demanar-lo a la llibreria que crea teixit social al barri. Decidir si podem seguir vivint -com denuncia Domiciano Sandoval avui a Laura Rosel- com sabem que no poden viure tots els habitants de la Terra sense que el planeta peti en quatre dies.

És molt probable -almenys ho vull creure- que la por a la ultradreta i l’enorme autopista que han deixat el PP i Cs a Pedro Sánchez competint per emular Vox, porti a la Moncloa un govern que en termes convencionals, i cada cop menys creïbles, podrem considerar de centreesquerra. Molts avui votarem perquè necessiti el suport de partits més radicals i això li impedeixi desentendre’s de la democràcia, els drets civils i les llibertats. Però l’únic que donarà força al nostre vot és la coherència amb què el portem al nostre dia a dia. Viure aferrats als privilegis i votar esquerra cada quatre anys té molt a veure amb la crisi de representativitat. Hi ha un pervers paral·lelisme entre els polítics que es diuen d’esquerres sense ser-ho i els ciutadans que votem esquerres i vivim dretes. Votar avui no ens permet tornar a casa amb la sensació d’haver complert amb la democràcia. Ben al contrari, l’ideal que votem és també un mandat per als que l’hem ficat a l’urna. L’habilitat de Sánchez i la inèpcia dels seus oponents posposa el malson de la involució. No serà per gaire temps si no vivim a l’altura dels polítics que voldríem.

stats