Josep Pla i la realitat
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa posició de Josep Pla dins el panorama cultural indígena ha estat, és, singularíssima. En el seu primer llibre, Coses vistes, aparegut el 1925, el gran escriptor de Palafrugell ja adoptà una actitud polèmica contra els esquemes literaris en funcions, és a dir, els que, d’una manera global, han estat batejats de noucentistes. “Potser seria hora -diu- d’exposar les meves idees sobre la literatura i la tècnica literària. No ho faré pas. Si ho fes em perjudicaria a mi mateix perquè és molt probable que les idees de la majoria són oposades a les meves, en aquest punt.” [...] En primer lloc, Pla despulla el fet d’escriure de tota màgia simbolista i de tot missatge transcendental i, doncs, el redueix a un simple ofici, amb tot el que aquest té de grandesa i de subjecció. “És més important -diu en una de les notes del Quadern gris - dominar un ofici qualsevol que posseir una curiositat dilatada, vastíssima. La curiositat es pot improvisar; un ofici, no.” [...] Ara: l’ofici d’escriure, que exigeix un aprenentatge lent i difícil, una consciència desperta i afinada, un amor constant per la matèria i per les eines que l’han fet intel·ligible, és tan complicat, tan absorbent i alienador que pot arribar a destruir l’home que intenta de practicar-lo. [...] Davant la realitat, densa i magmàtica, “és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.” [...] Pla posa tot l’èmfasi del seu estil en la perfecta adequació de l’adjectiu al substantiu, encara més, en la contundència gràfica i definitòria de l’adjectiu. Una descripció de la badia de Palamós, escrita el 1918 i publicada al Quadern gris, constitueix un bon exemple de la lluita de l’escriptor per ajustar la llengua a la realitat i, sobretot, de la importància que concedeix a l’adjectiu. “Sobre la badia de Palamós -diu- la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides... (no trobo l’adjectiu). És un blau de contrallum, d’anunciació, un blau... (impossible de trobar l’adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d’un verd... (fracàs total).” En definitiva, Pla aconsegueix de fer-se amb un estil mal·leable i molt pròxim a les coses, fet ell mateix de coses, però, en atribuir a l’adjectiu una funció decisiva, el converteix en un estil ple de definicions i, en alguns casos, de definicions absolutament personals. En resum, Pla s’ha proposat de traçar un testimoni objectiu del seu país i del seu temps, però, a través dels problemes teòrics que s’ha plantejat i de les solucions que ha previst, l’ha transformat en un altre d’abast eminentment moral que, sens dubte, figura entre les obres literàries més importants d’aquest segle.
