Contra el mite de la unitat

La Crida ha fet evident que la unitat no existeix més enllà de la solidaritat amb els presos

1. Nou. Una de les poques coses que sabem de la Crida és que està inscrita com a partit. Però els seus dirigents diuen que és una forma organitzativa “nova”. Què té de nou? No ho sabem. En la seva declaració fundacional és difícil trobar una idea. Sí que sabem que no pretenen presentar-se a les eleccions del maig, però volen que hi hagi candidatures unitàries de l’independentisme. De fet, aquest és el principi i el final de la Crida: una maniobra envoltant de les altres organitzacions sobiranistes.

Per si hi havia algun dubte sobre la seva inviabilitat, Ernest Maragall, trencant el tabú, ho ha deixat ben clar: “Hi ha un problema d’unitat no resolt en el camp del centredreta [...], la nostra tasca i responsabilitat no és fer-li la feina”. I ja han sortit veus per denunciar que els que no se sumen a la unitat estan afavorint l’estratègia del govern espanyol. Quan es vol subordinar tot a una sola idea –un objectiu superior– sempre sorgeixen les pulsions totalitzants: bons i dolents, amics i enemics, lleials i traïdors. La Crida ha tingut un efecte contrari al que els seus promotors buscaven. Per comptes d’impulsar la unitat ha fet emergir el que era evident: que la unitat no existeix més enllà de la solidaritat amb els que seran jutjats a partir de la setmana vinent.

Tothom és conscient que l’escenari canviarà després de la sentència del judici del Suprem. Ja no hi haurà coartada per ajornar decisions. I tothom busca situar-se en la nova etapa. És evident que hi ha una pugna entre els hereus de l'ampli espai del nacionalisme conservador que, sota el lideratge de Jordi Pujol, grimpava i resava unit, com també és evident que hi ha una lluita per l’hegemonia en l’espai sobiranista. Puigdemont té pressa per por de quedar despenjat quan arribi l’estiu. I entremig les eleccions municipals poden modificar sensiblement les relacions de forces.

Els clixés adquirits dificulten la percepció d’unes societats en què gent molt diversa pot coincidir momentàniament en uns objectius comuns

2. Clixés. Aquest episodi és simptomàtic del desconcert polític actual a Europa: la dificultat d’interpretar el malestar ciutadà i donar-li sortida. De la simplicitat de les revolucions hem passat a la complexitat de les revoltes. En la mesura que la piràmide social es fa més complexa i els conflictes d’interessos són difícilment reductibles a un sol eix, costa percebre les contradiccions pròpies de cada casa. D’aquí la simetria entre la manera com els seus adversaris veuen l’independentisme i la fabulació que l’independentisme fa de si mateix.

És molt rar llegir articles i anàlisis de persones alienes al sobiranisme que percebin la seva complexitat. Presenten el sobiranisme com un bloc gairebé homogeni, expressió d’unes classes mitjanes atrapades en l’exaltació del que els és propi, egoistes, reactives amb el que ve de fora i retrògrades. Uns s’ho creuen i d'altres tenen notícia de la realitat però no volen reconèixer-la, perquè qüestionaria les respostes i obligaria a filar molt més prim políticament. Per això no volen parlar de l’enorme pluralitat social i ideològica del sobiranisme, que va des del neoliberalisme més radical fins a l’anticapitalisme de la CUP, passant per tota la gamma que hi ha entremig.

Però el problema és que el sobiranisme fa la mateixa simplificació: li costa assumir la pluralitat que es tradueix en diversitat d’interessos i sensibilitats, i la vol ofegar sota una mena d’unitarisme transcendental. Així, tant els obstacles que la realitat posa pel camí com els desacords en les polítiques a seguir resulten desconcertants. I s’apel·la a la unitat per silenciar-los. Quan la inacció es pretén justificar perquè tot està condicionat al fet d'arribar a la terra promesa, la política de govern és cada cop més coixa. Els clixés adquirits dificulten la percepció d’unes societats en què gent molt diversa pot coincidir momentàniament en uns objectius comuns, sense renunciar a la seves diferències. Fins que la unitat es fa opressiva.

Més continguts de