29/11/2016

L’era de les revolucions

3 min

1 . UN TEMPS. Castro és l’última icona d’una època que s’havia tancat definitivament el 1989: l’era de les revolucions. Ha mort quan el que representava ja estava amortitzat. La seva figura ja fa temps que era fantasmagòrica. Però la seva desaparició segella la fi de l’ideal revolucionari. La revolució com a assalt als cels, com a culminació de la lluita d’unes classes subalternes dirigides per una avantguarda il·luminada per derrocar els poderosos i canviar el món, amb la violència com a instrument purificador. Se n’ha dit revolució leninista, però en realitat venia de més lluny. Avui ha desaparegut de l’agenda política.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La professora americana Susan Buck-Morss sosté que la revolució de l’aiatol·là Khomeini a l’Iran va ser l’últim episodi d’un model revolucionari que va començar amb la Revolució Francesa del 1789: violència, execucions exemplaritzants, rituals autoritaris, promesa d’un temps nou. Les revolucions posteriors, com les que van acabar amb el sistema de tipus soviètic o les Primaveres Àrabs, són pacífiques, sense promesa de redempció, amb l’objectiu no de canviar el món sinó de guanyar quotes de llibertat. Els resultats són dispars, en funció dels règims a què s’enfronten: si són prou dèbils i aïllats internacionalment, s’ensorren, com va passar als països de l’Est; si no, els aparells repressius esclafen la revolució (Egipte) o és la guerra (Síria). Però el mite de la revolució com a redempció és història.

2 . UNA IMATGE. Tanmateix, és indubtable que Castro ha sigut una icona del segle XX, amb una força suficient per haver convertit un país modest en protagonista recurrent de l’escena internacional. Per què? Les raons polítiques són conegudes. Castro, per dir-ho ras i curt, representa l’última revolució romàntica, en què un grup d’aventurers, amb el suport principalment de camperols, aprofitant l’agitació anti-Batista a l’Havana, aconsegueixen derrocar una dictadura corrupta al servei dels Estats Units. En un moment en què el descrèdit del comunisme real s’accelerava, a mesura que emergia la veritat de l’estalinisme, el triomf d’una revolució inesperada i poc convencional va ser viscut com una esperança per gran part de l’esquerra, especialment europea i llatinoamericana. I així el triomf va donar a Castro una autoritat que va irradiar molt més enllà de l’imaginable, malgrat els fracassos acumulats.

El segon factor és la resistència a la primera potència mundial, que tenia sotmesa gran part de l’Amèrica Llatina. Malgrat que inicialment Castro no era comunista i que fins i tot, l’abril del 1959, va visitar Princeton, amb les expropiacions de propietats americanes la confrontació no es va fer esperar. Castro, per sobreviure, es va haver de posar en mans de la Unió Soviètica. Però el mite de l’home que resisteix els mil intents de liquidar-lo per part del gran gegant imperial no pararia de créixer. Fidel sabia que la seva força consistia en el combat permanent.

Però tot això potser no hauria consolidat la figura de Fidel Castro si no hagués sigut un veritable precursor en l’ús de la imatge, anticipant la comunicació postmoderna. Com ha escrit Iván de la Nuez, des del primer dia “va encendre una espelma al mite i una altra a la icona; un ull a la gesta i un altre al gest”. I els mèdia, sovint sense adonar-se’n, el van assumir com el que era: un dels seus. Pura imatge. Atorgant-li el que buscava: l’omnipresència. La resta ja és attrezzo : la seva planta, la seva manera de mirar, la facilitat per dir una cosa i la contrària amb la mateixa contundència, la paraula en posició de combat permanent, l’uniforme militar. Sempre m’ha sorprès que hi hagi un sector de l’esquerra que sent passió pels uniformats. He vist una sola vegada Fidel Castro. Va ser al míting del 26 de juliol del 1976 a Pinar del Río, on vaig aguantar la seva arenga enmig de la gent a ple sol. I em va ofendre la manera amb què, des de la seva omnipotència, parlava al poble, amb un paternalisme insultant. Eren les gracietes del Caballo. I tots les reien.

stats