L’imperi del secret i el poder femení

El papa Francesc ha agreujat la desolació de les víctimes d'abusos dels pederastes amb sotana

Escolta aquí l'article llegit de Josep Ramoneda

1. Imatge. Tots sabem que qui aconsegueix imposar les paraules té garantida l'hegemonia. Les paraules i, evidentment, els silencis: el que no es pot dir. L’Església catòlica, que ha sigut mestra en el control del llenguatge, mostra símptomes de desconcert en els temps actuals perquè nota que se li escapa el control de les paraules. I que en temps de caos comunicacional no li resulta fàcil preservar el secret. El papa Francesc, quan ha agafat el timó per afrontar les creixents denúncies dels que havien estat condemnats a suportar el patiment en silenci (amb la inhibició de la societat), ha decebut el personal i ha agreujat la desolació de les víctimes d'abusos dels pederastes amb sotana.

Francesc ha desplegat la pompa Vaticana com a acompanyament de les seves paraules, però, quan la gent no es deixa encegar pel que veu, sinó que escolta, la imatge de cardenals i bisbes enfaldillats i guarnits amb les seves coloraines ja no impressiona gaire. Al revés, més aviat dona motius per preguntar-se si en aquells figurants hi ha el secret. Al cap i a la fi, molts d’ells han sigut els encobridors dels crims, i és a ells mateixos a qui el Papa encarrega ara la missió de fer les coses ben fetes. La malfiança acumulada fa que la gent desconfiï quan veu que les paraules no van acompanyades de respostes concretes i normes estrictes. Són massa segles minimitzant aquests crims, reduint-los a pecats susceptibles de ser blanquejats en la confessió, quan es tracta de delictes gravíssims.

El feminisme és l’únic moviment realment subversiu que hi ha en escena perquè afecta l’eix del poder social construït sobre el poder masculí

L'Església ha demostrat reiteradament que la prioritat davant d’aquests casos era preservar la imatge de la institució i ofegar les víctimes –fent-les sentir culpables– amb amenaces i fins i tot amb diners. Són obscenes demostracions de poder d’una institució que viu de situar-se per sobre dels homes. A la pel·lícula 'Adeu a les armes', basada en la novel·la d’Ernest Hemingway, hi he trobat una insuperable definició d’aquesta manera de fer. “Pare, què faria vostè si després de mort s’assabentés que Déu no existeix?” Resposta: “Guardaria el secret”. És això: l’Església sempre es parapeta en el secret. Ella és l’únic important.

2. Subversió. Enmig de la gran representació romana, al papa Francesc se li va escapar una expressió demolidora: “Tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”. És a dir, per què cal que donem la paraula a les dones si acabaran sent com nosaltres? És impossible una proclama més solemne del patriarcat com a forma insuperable de poder. Nosaltres manem, no cal que elles s'hi fiquin. Sembla que l’Església catòlica ha dit prou davant de l’empenta de les dones. El poder se sent amenaçat.

I segurament aquesta és la raó per la qual el feminisme està en el punt de mira del gir nacional conservador que viu el món occidental. De Trump a Vox, passant per totes les variants de la radicalització de la dreta que està embrutant l’imaginari liberal, la condició femenina és susceptible de tota sospita. No és casual. En constatar que el feminisme va saltant barreres i que la societat va assumint el seu llenguatge, ells intenten rescatar paraules estigmatitzadores que ja semblaven fora de l’espai del que és acceptable. I avui hem de sentir coses que havíem cregut, ingènuament, que ja no es gosarien dir per pura vergonya. Té una lògica: el feminisme és l’únic moviment realment subversiu que hi ha en escena perquè afecta l’eix del poder social construït sobre el poder masculí. I això no es toca. Per aquesta raó, Marina Subirats diu sovint que la reacció serà dura. I que les dones juguen amb desavantatge perquè no els agrada la confrontació. Potser és un límit però també la seva força. ¿És possible evolucionar cap a un poder que es fonamenti en l’atenció i no en la imposició? En podríem dir civilització.

Més continguts de