ABANSD’ARA

Joventut, pessimisme (1924)

De l’article de Joan Crexells (Barcelona, 1896-1926), a La Publicitat (29-VIII-1924), periodista format en dret, economia, filosofia i llengües clàssiques. Era tres anys més gran que Rossend Llates (Barcelona, 1899-1973), format també en dret, periodista, traductor i compositor. Reflectien l’estat d’ànim del jovent català en els anys de la Primera Dictadura.
JOAN CREXELLS ‘OBSERVER’ 1924

[...]

Parlaré d’un llibre interesantíssim, aparegut fa alguns mesos, i del qual han parlat alguns crítics. És el llibre de Rossend Llates, Poemes lírics. Una nota de pessimisme plana per damunt del llibre d’aquest poeta de 25 anys. Weltschrmerz, dolor del món se n’ha dit; “mal de l’infinit”, l’anomena el nostre poeta. [...] Partint de les tres o quatre poesies fonamentalment pessimistes del llibre, hom explica perfectament les altres. [...] He volgut fixar només el pessimisme fonamental de l’autor d’aquest llibre. Pessimisme als 25 anys?, em preguntareu. Sí, ja sé que les novel·les parlen de l’optimisme de la joventut. Els mots optimisme i pessimisme són com el mot “moral”, mots massa usats on cadascú veu el que vol. S’ha dir que hi ha molta gent que parla de la moral i vol dir la policia. Així mateix hi ha gent que parla d’optimisme i vol dir desitjar vagament als 20 anys ésser un segon Napoleó, i de pessimisme, volent dir ésser advocat de cinquena classe als 40 anys i desconfiar d’arribar mai a primera classe. La joventut té ideals, és cert, i és perquè té ideals que és, en molts casos, pessimista. Perquè creu que hi ha un estat de justícia i de felicitat possibles i veu en molts casos que l’assoliment d’aquests ideals és gairebé impossible. Només el que vol un ideal pot ésser pessimista respecte del seu assoliment. Quan un ideal està declarat absolutament inassolible, no hi ha pessimisme imaginable. El món no plora perquè no ens creixin dues ales als costats, malgrat que segurament ens farien un gran servei. És cosa impossible i no és cap desgràcia no tenir-les. Però hi ha gent que plora perquè al món no hi ha igualtat, i és que creu que això es pot fer. És perquè un home jove és optimista respecte de les possibilitats humanes que en molts casos és pessimista respecte del seu assoliment. Un home pot voler fugir d’un món on els ideals possibles no es realitzin; però seria idiota voler fugir d’un món on no es realitzin els ideals impossibles. Joventut i pessimisme no són, doncs, mots contradictoris, ans poden anar perfectament aparellats. I menys que mai ara, en plena crisi de desengany, quan l’endemà de la Gran Guerra és exactament igual que el dia anterior. Els 25 anys de Rossend Llates ens han donat un llibre pessimista. Cal no creure que això sigui una posició definitiva. Potser anys a venir tindrem d’en Rossend Llates un llibre profundament optimista. Car en el fons hi ha dos elements d’optimisme en la poesia de Rossend Llates: el primer és el fet d’escriure’l en general (el pessimista radical no escriu); el segon és el fet d’escriure’l en català.

Més continguts de