L’OBSERVADORA

Jugadors de pòquer

Si la política catalana ha viscut cíclicament moments històrics marcada per una emocionalitat desbordant, a la política espanyola la condiciona sempre una hidalguía atrotinada i paralitzant, que dificulta el diàleg i fa impossible el pragmatisme necessari per arribar a acords amb els que tenen posicions polítiques diferents. L’excepció a la norma devia ser la negociació de la Transició, a la qual es va arribar després del trauma d’una guerra civil i de quaranta anys de dictadura militar i que va permetre tancar uns acords sobre la cohabitació territorial que es van rectificar després a cop de majories absolutes uniformitzadores.

De la sempre present hidalguía de la política madrilenya en són una mostra recent les mencions a “l’orgull” ferit que es fan des del PSOE i des d’Unides Podem, acusant-se mútuament de ser incapaços de bastir un acord que permeti un govern d’esquerres. Ni Pedro Sánchez ni Pablo Iglesias han aconseguit moderar la seva supèrbia i avantposar a la seva vanitat una taula de negociació seriosa amb l’objectiu d’evitar que es tornin a convocar eleccions a Espanya. Però no ha sigut només supèrbia, sinó que en el fons ni Sánchez vol un acord amb Iglesias ni Iglesias és capaç de mesurar amb realisme les seves forces. Per tant, s’ha imposat la falta de cultura de pacte i Espanya està abocada a noves eleccions el 10 de novembre si no apareix la Mare de Déu aquesta setmana.

La inclinació de cap

Sánchez no vol un acord amb Unides Podem per moltes raons. Amb una carrera política més pròxima a la taula de pòquer que al tauler d’escacs, s’ha acostumat a doblar l’aposta i suporta bé la gestió de la pressió i l’ansietat de l’entorn. Sap que té al davant una agenda de govern complicada i aspira a gestionar-la amb una majoria més àmplia que l’actual i amb els socis inclinant el cap i afavorint geometries variables per a diferents carpetes. Sánchez sap que en els temes econòmics, europeus i referents a la gestió de Catalunya, als quals hauria de fer front en la propera legislatura, està ideològicament molt lluny de les posicions d’UP, malgrat el que diguin els militants del PSOE.

A Sánchez i a l’establishment econòmic espanyol els va fallar Rivera quan el líder de Ciutadans va deixar d’aspirar a liderar un partit frontissa liberal i va passar a comportar-se a Espanya com un cabdill de la dreta permanentment irritat, incapaç de votar la moció contra Rajoy, imprevisible i posseït per les seves fòbies personals. Rivera va deixar d’actuar de frontissa amb el centreesquerra i va optar per fer de crossa de la dreta amb la ultradreta amb l’aspiració de fagocitar el PP. Va ser aleshores quan molts observadors -no catalans- van caure del cavall.

Per combatre Rivera, Sánchez i el centredreta dels Núñez Feijóo i fins i tot Pablo Casado estan en procés d’alinear-se per reforçar el bipartidisme, boig però conegut.

El càlcul de Sánchez és arriscat. Una part del seu electorat va cridar-li la nit electoral un clar “Amb Rivera no”, i aquest sector anirà decebut a les urnes, convençut que l’esquerra espanyola és incapaç de gestionar conjuntament una victòria electoral. Sánchez confia que votar-lo serà el mal menor de molts electors, però ningú li garanteix que no es quedin a casa. Fins que les urnes no s’omplen, els resultats electorals són una incògnita.

Tampoc els votants d’UP poden estar satisfets. El ridícul ha sigut majúscul no acceptant l’oferta de la vicepresidència i els tres ministeris, abjurant vergonyosament de la política respecte a Catalunya i demanant ajuda al rei. El dia que Iglesias es va fer monàrquic requerint al rei que arbitrés -és a dir, que superi les seves competències constitucionals- pressionant Pedro Sánchez va perdre el nord. En cap cas el rei ha de fer política, sinó sancionar el mandat polític dels electes. El rei no té cap legitimitat constitucional per tenir capacitat política, i si no que l’hi expliqui a Felip VI la longeva reina d’Anglaterra, que acaba de suspendre el Parlament per ordre del seu primer ministre i que cada curs inaugura el Parlament amb la capa i la corona però llegint textualment allò que li arriba del 10 de Downing Street.

Espanya s’aboca a unes noves eleccions i Sánchez confia que les guanyarà, millorant resultats i sense haver de dependre de l’abstenció dels independentistes. Pot ser, però en algun moment, com ha intentat recordar-li subtilment Miquel Iceta a Madrid, haurà d’afrontar l’arquitectura territorial. Aleshores coneixerem la proposta del PSOE per a Catalunya, i no es pot descartar que fins i tot Iceta es converteixi al sobiranisme.

Més continguts de