Castor: socialitzar les pèrdues

És imprescindible garantir la imparcialitat en els concursos i les concessions públiques

Quan dilluns Florentino Pérez, president executiu d'ACS –la societat propietària d’un 66,67% de la concessionària de la plataforma Castor, Escal UGS SL–, va declarar al Parlament segurament es va pensar que s'estava excusant i que estava elogiant la societat que presideix. Però en realitat estava fent una demostració de les influències que els grans sectors empresarials tenen en la política del país.

En la seva compareixença, Pérez va dir que coneix “tots els ministres” i que “és estrany que ell no conegui la gent”, tant per la seva condició d’empresari com per la de president del Reial Madrid. I probablement és inevitable que persones que desenvolupen aquesta mena d'activitats tinguin contacte amb càrrecs públics, però justament per això resulta indispensable establir els mecanismes necessaris per garantir la imparcialitat en la presa de decisions i, en aquest cas, en els processos vinculats a concursos i concessions públiques.

Sobre l’atorgament del projecte Castor han planat força dubtes, tot i que per ara se n’hagi desestimat la il·legalitat en el procediment criminal a l’Audiència Nacional. Tanmateix, i més enllà de les alertes que hauria de fer saltar el cas sobre el que s’anomena la col·laboració público-privada, cal recordar també que estem davant d’un procediment judicial per possible corrupció. El jutjat de primera instància i instrucció de Vinaròs està investigant tres directius de la concessionària Escal UGS per possibles delictes de prevaricació administrativa i mediambientals en relació a les seves actuacions quan van tenir lloc els moviments sísmics el 2013. Però com és sabut, en aquest cas encara hi trobem una altra qüestió, que resulta escandalosament propera al concepte de corrupció segons la clàssica definició de l’abús del poder públic per al guany privat. La concessió del projecte Castor incloïa una clàusula segons la qual l’empresa podia renunciar al projecte, traspassar la planta a l’Estat i rebre una indemnització per recuperar la inversió realitzada. De fet, fins i tot si la renúncia es basava en algun problema causat voluntàriament o no per la companyia es podia cobrar una compensació. El Tribunal Constitucional ha sentenciat que aquesta indemnització era nul·la (però no pel seu contingut sinó pel fet d’haver-se aprovat pel procediment del reial decret llei) i, en conseqüència, el Suprem ha decretat que no es pot fer pagar als consumidor a través de la factura del gas. Per si fos poc, la inversió s'havia fet en base a una emissió de bons del Banc Europeu d’Inversions. És a dir, el sector públic emet els bons per finançar el projecte, l’Estat respon del cost de la inversió en cas de que la concessionària renunciï i l’empresa es queda els guanys si l’operació prospera.

Un cas de manual de socialització de les pèrdues i privatització dels guanys. Cal avançar en una política més transparent que asseguri que es vetlla per l'interès general i no pel particular. Hem d'articular mecanismes per evitar casos com el Castor i per fer impossible que la contractació pública es desequilibri indegudament en favor dels interessos privats.

Més continguts de