Junqueras, Sànchez, Turull i els plats bruts
Dijous al matí Jordi Sànchez compareixia en roda de premsa des de Soto del Real. Divendres ho feia també Oriol Junqueras. I dissabte Jordi Turull participava en un míting a la Seu d’Urgell a través d’una pantalla col·locada a l’escenari.
En tots tres casos, l’enquadrament i el context era el mateix: un pla mitjà dels candidats asseguts en una tauleta, amb una paret inquietant de revestiment de conglomerat. Si bé en aquest país no ens ve de nou que alguns polítics compareguin a través d’un plasma, aquesta vegada tenia un impacte diferent. En les últimes deu setmanes hem vist sovint Junqueras, Sànchez i Turull els dies de judici al Tribunal Suprem. Aquesta vegada, però, es dirigien als espectadors. Miraven a càmera. Junqueras fins i tot ho va aprofitar per enviar una salutació als seus fills, “que em deuen estar veient”. Tots tres polítics, en algun moment de la connexió, van expressar a l’audiència que els trobaven a faltar, que els enyoraven, que els estimaven. Un nivell d’afectivitat i emocionalitat insòlit, especialment en campanya electoral i, sobretot, entre candidats i periodistes. El marc televisiu, els marges de la pantalla, es convertien, simbòlicament, en una presó que encapsulava els candidats i el seu missatge. Un retrat d’aquesta democràcia limitada en què vivim.
En el cas de Jordi Sànchez, TV3 i el 3/24 no van poder emetre la roda de premsa sencera en directe perquè l’entrevista electoral de la representant de JxCat, Laura Borràs, ja s’havia fet amb anterioritat. Per això, al 3/24 van connectar puntualment per informar de l’acte i oferir-ne algun fragment. En el cas d’Oriol Junqueras, la seva roda de premsa la van oferir TV3 i el 3/24 en directe. Aquesta emissió va ser possible perquè TV3 i Catalunya Ràdio han renunciat a l’entrevista electoral a Gabriel Rufián que s’havia de fer aquesta setmana que ve. Una cosa va per l’altra. Al cap d’una hora d’emissió, per respectar la dictadura temporal de la Junta Electoral Central i no pas els criteris periodístics, es tallava la roda de premsa per continuar amb la marató de Plats bruts per celebrar-ne el vintè aniversari. Allà hi sortia un altre Jordi Sánchez i l’únic que estava entre reixes era en Marujito, el canari de l’Emma. Eren uns altres temps.
A Jordi Turull el vam veure dissabte al Telenotícies dins de la notícia que informava del míting: el pla enquadrava el plasma de l’escenari, que s’anava mullant del txirimiri que queia a la Seu. Des de casa, vèiem una pantalla dins d’una altra pantalla, i, a dins, en Turull. Un acte metatelevisiu estrany i esperpèntic que delatava també la flagrant anormalitat política que estem vivint.
Són uns altres plats bruts: els de la democràcia espanyola. La televisió com a presumptes escletxes de llibertat des de la presó. La prova gràfica de la campanya electoral més decadent, trista i preocupant de la democràcia. La televisió, serà, també, la prova documental que, en un futur, deixarà constància del lamentable moment polític.
