L’ANC i la lluita pel poder
En periodisme hi ha un debat clàssic que consisteix a dilucidar on cal posar el focus, si en la lluita pel poder o en l’exercici del poder. En anglès, aquest dilema el defineixen bé dos conceptes germans: politics o policies. És a dir, política o polítiques. La informació política clàssica passa per tot allò que té a veure amb les lluites intestines dins dels partits, les faccions en un govern, el repartiment de càrrecs, els pactes, els discursos i la ideologia. Acostuma a despertar tantes passions com crítiques. Quan la gent critica els polítics, quan se’n fa la desqualificació genèrica, quan al Polònia en fan la caricatura, se centren en aquesta faceta: els pinten com a persones àvides de poder. I punt. Però la mateixa gent -és a dir, tots nosaltres- que s’abona a l’hora de bescantar els polítics professionals, no pot deixar de seguir-los, encara que només sigui per anar-hi a la contra. El creixement de l’antipolítica beu d’això. El nou polític antipolític, des de Colau i Iglesias fins a Donald Trump, d’esquerra a dreta, arriba al poder polític abjurant de la política.
A l’altre costat, la informació sobre les polítiques, sobre les policies, és menys atractiva i més complexa. D’entrada, no acostuma a situar-se en els espais dels mitjans de comunicació etiquetats com de política. Però és la que ens hauria d’interessar perquè afecta més directament les nostres vides: educació, sanitat, impostos, cultura... Tot el que legisla un Parlament o decideix un govern acaba condicionant el nostre present i el nostre futur. Hi hauríem d’estar més atents. I, tanmateix, molt sovint són qüestions tècniques sobre les quals costa més fer-se una opinió, fins i tot costa entendre-les, i en què no acostuma a haver-hi relats en blanc i negre, de bons i dolents. Els debats de fons, amb detall, espanten els mateixos lectors o la mateixa audiència que bescanta els polítics per no ocupar-se dels seus problemes reals. Quan fan política (quan es dediquen a la lluita pel poder), són menyspreats; quan fan polítiques, són ignorats. I aquesta mateixa actitud de la gent es trasllada, en major o menor mesura, als mitjans.
El procés independentista també bascula entre aquests dos pols. És un procés que aspira genèricament a bastir un nou poder, un estat propi. Però l’objectiu suposadament no és l’estat en si mateix, la independència pròpiament dita, sinó tenir les eines per bastir un país millor, per poder fer unes polítiques que millorin la vida de les persones. I, en efecte, s’ha fet i s’ha dit molt sobre el país que volem, i tanmateix allò que acaba catalitzant els màxims esforços dels protagonistes del procés i la màxima atenció de la gent que l’empeny és la lluita pel poder, també dins del bloc sobiranista, sigui entre els diferents partits, sigui dins d’aquests o dins de les entitats de la societat civil. Ara mateix ho veiem a l’ANC. I no deixa de ser normal. No en fem un drama. Politics i policies són dues cares de la mateixa moneda. L’una no s’entén sense l’altra.
Les relacions de poder formen part de la mateixa condició humana. Tanqueu dues persones desconegudes en una habitació i entre elles s’establirà, en major o menor mesura, un joc de poder. Un dels dos acabarà imposant-se a l’altre, cosa que no exclou cap situació: poden convertir-se en amants o en enemics, poden ignorar-se o fer-se socis d’un futur projecte. Però en qualsevol dels casos la relació mai serà diguem-ne perfectament igualitària. En tota relació de parella o d’amistat, i ja no diguem de feina, sempre hi ha el que s’imposa -amb bones o males arts- i el que accepta una subordinació. A vegades els rols s’intercanvien segons les situacions. Però en última instància algú ha de decidir: algú ha d’agafar el rol de polític que tria les polítiques. Sempre hi haurà qui mani. L’important és com mana -amb quina legitimitat i quines maneres- i a favor de qui i de què. A l’ANC i arreu.
