L’Església en la Catalunya de l’Estatut de Núria

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Celebrat el plebiscit sobre l’Estatut, el 2 d’agost del 1931, Vidal i Barraquer [arquebisbe de Tarragona, primat de Catalunya] comentava a Pacelli [secretari d’Estat del Vaticà, futur papa Pius XII] que els catòlics “ en la inmensa mayoría ” l’havien votat. La mateixa afirmació la féu avinent al president Macià, el qual en la seva resposta li deia “que els esperits contorbats comencin a creure en la nova Catalunya, que hem d’estructurar entre tots. La concòrdia i l’harmonia que volem, potser com ningú nosaltres, ha de néixer de la fidelitat de tots a Catalunya. És només aquest fervor el que pot fondre totes les diferències i crear una efusió germanívola entre tots els catalans”. [...] Un cop aprovat per les Corts Constituents, novament Vidal i Barraquer s’adreçava a Macià per felicitar-lo en aquests termes: “em congratulo de que amb l’aprovació de l’Estatut hagin estat reconeguts a Catalunya els seus afanys de regir-se per ella mateixa. Com a creient i com a Prelat no li estranyi que trobi a mancar quelcom que és també part integrant del patrimoni espiritual de la immensa majoria del catalans. No endebades el gran Torras i Bages [autor de La tradició catalana, 1892] de bona memòria, va escriure que Catalunya serà cristiana o no serà”, i desitjava que es portés endavant “amb germanívola convivència, única que pot fer grans els pobles”, tot lamentant la campanya en contra feta per El Debate [diari catòlic] i El Siglo Futuro [tradicionalista], ensems que li feia avinent que algun prelat tenia por de la seva aplicació [el bisbe de Solsona, Valentí Comellas]. [...] A final de setembre, en l’exhortació pastoral sobre el rosari, Vidal i Barraquer animava els seus fidels a fer vius i reals els propòsits de Torras i Bages, recordant que, segons ell, tradició i patriotisme, Catalunya i Església són indestriables en la seva història. En convocar-se les eleccions al Parlament de Catalunya, els prelats i la premsa catòlica [El Matí, La Paraula Cristiana ] motivaren els catòlics a prendre-hi part activa. [...] L’excessiva fixació en el catalanisme torrasià o, si voleu, en la frase emblemàtica -Catalunya serà cristiana o no serà- sonava, i m’atreveixo a dir que sona encara, a una defensa d’una societat un pèl hierocràtica. El record del gran bisbe de Vic era encara molt recent -feia només quinze anys que havia mort-, però els moments eren de prou urgència per a haver portat a una nova síntesi del catalanisme i les necessitats sociopastorals del moment. [...]