L’Espanya de Carmencita
Entre tantes emocions polítiques ha mort Carmen Franco, que, segons sembla, no estava morta. Televisió Espanyola li ha rendit homenatge i hem pogut recordar aquelles imatges en blanc i negre en què la nena, en plena Guerra Civil, es dirigia en un missatge memoritzat “als nens del món” mentre el seu pare anava movent els llavis repetint les mateixes paraules que la criatura dreta al seu costat. Carmencita sempre es va definir com una dona “discreta”, un atribut molt com Déu mana, i va dedicar-se a la prole -set fills-, a caçar i a exalçar la vida i l’obra del seu pare en unes memòries i des de la presidència d’honor de la Fundación Francisco Franco. Una organització privada creada per a l’enaltiment de la figura del dictador i que conserva els arxius de 40 anys de sagnant mandat. Carmencita s’ha beneficiat de la mala memòria de la societat espanyola. El pacte de la Transició -amnèsia col·lectiva a canvi de democràcia- li va permetre portar una vida plàcida gaudint d’una herència que es calcula en 500 milions d’euros. De tots és sobradament coneguda l’habilitat emprenedora del seu pare i, per tant, mai no s’ha investigat l’origen de la fortuna familiar. Dona discreta, no li importava gaire que al seu pare el titllessin de dictador “perquè en aquella època no estava tan demonitzat com ara”.
Ha mort com volia i com és tradició familiar: al llit. Dona de fe i oració, serà enterrada en una cripta a la catedral de l’Almudena al costat del seu marit, Cristóbal Martínez-Bordiú. Impasible el ademán.
