L'acusada número 34 hi diu la seva
El febrer passat, als tribunals del Caire, els partidaris de la democràcia estaven tancats en el mateix tipus de cel·la que en el seu dia es va utilitzar per als assassins d'Anwar al-Sadat.
Entre els empresonats destacava Nancy Okail, l'acusada número 34, i no només per la seva bellesa. Es tracta de l'egípcia que lidera l'oficina al Caire de la nord-americana Freedom House (Casa de la Llibertat), i dins d'aquella gàbia hi llegia Homenatge a Catalunya , de George Orwell.
Era un gest de resistència contra un règim militar que a ella i a la resta d'acusats els portava a judici per un motiu absurd: haver gosat fer costat a la gent en la promoció de la democràcia en un país que, suposadament, acabava de viure una revolució democràtica. De fet, un judici espectacle tan fraudulent com aquest hauria pogut omplir un capítol sencer de 1984 o La rebel·lió dels animals , els clàssics d'Orwell sobre l'autoritarisme.
Set nord-americans que també havien donat suport a la reivindicació de més llibertats van estar a punt de ser jutjats amb Okail, però finalment se'ls va permetre sortir del país. Actualment, ella i desenes de companys de feina egipcis afronten acusacions en un judici que s'ha ajornat fins al juny. Okail està profundament preocupada -i amb raó- que, ara que els Estats Units han fet sortir els seus ciutadans pagant un rescat de 5 milions de dòlars, s'oblidin dels treballadors egipcis.
Després que els treballadors nord-americans fossin alliberats, la secretària d'Estat, Hillary Clinton, va aprovar una inversió d'1,3 milions de dòlars en ajuda militar a l'exèrcit egipci. Era un esforç per restablir l'equilibri en les relacions, però no ho va aconseguir. Segons el National Journal de Washington, la resposta de les autoritats egípcies va consistir a demanar a la Interpol que emetés "avisos internacionals per l'arrest de 15 treballadors no governamentals -12 dels quals nord-americans- acusats de conduir programes prodemocràtics il·legalment i d'instigar disturbis".
És trist veure que el consell militar egipci -que ha fet coses bones per guiar la democratització d'Egipte- és manipulat pel que queda del règim anterior, de tal manera que dirigeix atacs xenòfobs a grups l'únic crim dels quals va ser donar suport a la formació de partits i a la presència d'observadors imparcials a les eleccions. "Quan els Estats Units decideixen interrompre l'ajuda militar a Egipte sense considerar les conseqüències que això pot tenir per a nosaltres -em va dir Okail- estan enviant el missatge que a Occident i als Estats Units la democràcia i els drets humans no els importen. Només els importa l'estabilitat estratègica. Nosaltres, els acusats, ens sentim traïts. La batalla que lliurem drets dins d'aquesta gàbia i entre peticions d'execució no és per obtenir la nostra llibertat sinó per alliberar la societat egípcia".
Però no només ho estan passant malament els progressistes. Diumenge passat el Parlament egipci, dominat pels islamistes, va demanar la dimissió del gran muftí Ali Gomaa -el clergue superior del país- perquè havia visitat el costat est de Jerusalem per pregar a la mesquita d'Al-Aqsa, el tercer lloc més sagrat de l'islam.
Gomaa va adduir que es tractava d'una visita a títol personal i organitzada per Jordània. Reuters va informar que el comitè del Parlament egipci per a afers religiosos va demanar-li que hi renunciés amb una nota en què deia: "El brutal enemic [Israel] controla les entrades, sortides, mesquites i esglésies. Anar-hi reforça l'ocupació i li atorga legitimitat. També representa un signe de normalització amb l'entitat sionista, una normalització que és majoritàriament rebutjada".
Parlem d'un país que va tenir una revolució democràtica, però que empresona activistes pro democràcia i que, tot i tenir un tractat de pau amb Israel, vol acomiadar el seu muftí per haver pregat en una mesquita a Jerusalem. Què ens diu tot això?
Ens diu que a Egipte el despertar àrab no va fer desaparèixer l'obstacle que representaven el règim anterior i els seus serveis d'intel·ligència, perquè tots dos encara ronden pel país. El que sí que va aconseguir, però, va ser crear espai perquè els joves que havien desencadenat la revolució poguessin prendre els carrers i també perquè els Germans Musulmans i els salafistes -i fins i tot alguns progressistes- sortissin elegits al Parlament. Però ara a Egipte hi tenim una lluita a sis pel poder: l'exèrcit, els islamistes, el jovent, els progressistes, els lleials a l'antic règim i la comunitat empresarial.
Caldrà temps perquè tot això s'aclareixi. La tasca d'Amèrica és fer entendre al guanyador d'aquesta lluita que les seves relacions amb els Estats Units depenen del seu compromís amb les eleccions lliures, la independència del poder judicial, la llibertat de premsa, el comerç, el pluralisme religiós i l'imperi de la llei.
Tot això també ens ensenya que qui consideri la Primavera Àrab com una prova que als àrabs no els importa el conflicte israeliano-palestí s'enganya. Resoldre'l és ara encara més important, perquè l'àrab del carrer té més influència que mai en la política, i aquest conflicte encara desperta passions. La promoció de la democràcia per part dels Estats Units té molta més credibilitat entre els àrabs si va acompanyada de la promoció de la pau entre Israel i Palestina.
I, per acabar, tot això ens diu que, tot i ser comprensible que l'equip d'Obama tingués un perfil baix a l'hora de defensar els activistes pro democràcia egipcis, Okail té raó: el perfil era massa baix. Si no defensem amb fermesa els nostres valors, ¿què els passarà als egipcis que sí que ho facin? Hem de respectar la sobirania i la dignitat egípcies, però no hem de respectar una Caça de Bruixes contra els activistes demòcrates que intenten que el seu govern doni explicacions del que fa. Ens vam mossegar la llengua amb Hosni Mubàrak i ¿com va acabar? Sense una societat civil vigorosa, a Egipte no hi haurà mai una transició democràtica perdurable.
