Laïcitat a cara o creu

Afinals del segle XVIII, la Revolució Francesa es fa seves les línies fonamentals de la Il·lustració, entre les quals hi ha el rebuig radical del préjugé, el prejudici, de tot el que rima amb les tenebres de les supersticions, les bruixeries i els dogmes, i l’exaltació de tot el que ho fa amb el seny i amb la raó. Les primeres reflexions sobre la laïcitat s’arrelen dins la saó d’aquesta distinció fonamental. S’és laic quan no s’és creient. S’és laic quan no s’és dogmàtic. S’és laic quan, a l’hora de triar, s’accepta el que accepta la raó i es rebutja el que la raó rebutja. Així de senzill. Dins del Segle de les Llums arrelen també les nocions senyeres de “llibertat, igualtat i fraternitat”. Amb això ben present, la ideologia revolucionària i republicana no vol fer fora del seu projecte polític la immensa majoria dels que viuen dins del prejudici: els dóna tot l’espai que vulguin per tota l’extensió del sòl republicà, però no en vol donar ni un quartà ni una engruna als dogmes en cap de les institucions republicanes. També és fonamental pel Segle de les Llums -i la Revolució Francesa s’hi avé des de bon començament- la idea que l’home és moralment, políticament perfectible. Clar i català: la perfectibilitat de l’home el menarà, a poc a poc però necessàriament, a desfer-se de dogmes i cabòries que li enterboleixen el cervell i a enfortir-se amb la solidesa de la raó. A poc a poc però necessàriament. Laïcitat és el respecte de totes les dogmàtiques religioses, i ensems cap compromís ni cap protecció particular per a cap d’elles. Que la gent cregui el que vulgui o en qui vulgui -bruixes, dimonis, Jahvè, Déu pare, Al·là-. La República laica no dubta gens ni mica que, amb el temps, ja els passarà, i la raó lluirà per a tothom. Laïcitat: aquesta certesa, aquesta confiança, aquest respecte fins que s’hagi fet raonablement clar per a tothom. Aquest i només aquest era el sentit de la paraula arreu fins fa pocs anys. I aquest és el sentit que tenia a la redacció de Charlie Hebdo, que no se n’amagava gens ni mica.

A tots els ensotanats de totes les religions aquesta paraula els coïa com un xarampió. Però ara estan més tranquils. Fa poc que s’ha girat la truita. Per l’escomesa de les dretes, per la reviscolada de contes de fades celestials i bruixots infernals de tota mena, que han omplert de cop i volta tots els espais d’opinió ocupats fins fa poc per ideologies de progrés, tot d’una, oberts aquests espais a tot vent de bat a bat, la laïcitat ha canviat de bàndol... i de sentit. No sé si per tot arreu, però a França sí. Res de Llums, res de Revolució: compunció republicana per a tots els que no creuen en cap déu i respecte als devots de totes les religions. Això diuen els ensotanats. I, artistes com són en l’art de la retòrica, es fan escoltar i aconsegueixen convèncer. No hi ha bisbe, ni imam, ni pastor, ni rabí -per dir-ho per l’ordre del nombre de creients a França de cadascuna de les faules del préjugé - que no esmenti en cada homilia la laïcitat, la grandesa de la laïcitat, la... santa laïcitat. Els que perden temps a raonar acabaran per creure. El papa Bergoglio hi ha afegit la cullerada. Insulten la teva mare? Un cop de puny. I tot seguit, en el seu fervor, fa palès que el cop de puny també es dispara si la que han insultat és la teva santa mare Església. Visca el papa Francesc, han dit immediatament els seus homònims de les altres religions. I tots, amb l’ecumenisme d’un còmic que ni Charlie se l’hauria pogut imaginar, aixequen el dit cap al cel: riure de tot, sí; però de les religions, no. Santa laïcitat ho prohibeix.

Dues setmanes després del desastre, santa laïcitat somou l’opinió. No és un malson. És la més angoixosa realitat.

Més continguts de