L’aire irrespirable

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Allí on un home que vol ésser una punta civilitzat i vol estar al corrent de les coses posa el màxim dramatisme, tota la sagacitat, tota la inventiva o l’humor, és en el tema polític. I el tema polític, com a barcelonins que som, té dues zones inflamades i doloroses, dos punts en els quals la sensibilitat és més aguda i l’expectació que desperten és positivament excitant; aquests dos punts són l’Ajuntament i la Generalitat. I a totes les terrasses, en tots els casinos, a les cases particulars i als cafès de barriada, [...] el tema municipal és mastegat, servit i tornat a servir, i sempre en resta una cua per a l’endemà. [...] És tristíssim que ens passem tota la vida davant l’espectacle vulgar, monòton i gris de la concupiscència, de la gana o de la impertinència d’uns quants senyors que són els que remenen les cireres de la política més disgustada que es coneix. I, això no obstant, aneu allà on vulgueu, i només pregunten això: “¿Què sabeu de nou?”, “¿Què passarà?”, “Què farà el senyor Macià?”, “I ara com petarà tot plegat?”. Després uns vénen i us comencen: “A mi m’han dit...”, i quan es descabdella la tanda dels “Jo sé de bona tinta”, i “Sembla que és un fet...”, etc., etc., ja podeu estar seguríssims que les noves que anireu pescant i els descobriments que se us presentaran davant els ulls no us acostaran ni un mil·límetre al camí de les estrelles, al camí de la franca alegria, dels somnis policolors i dels excentricismes d’aliment. [...] Nosaltres ens pensem que els cucs que viuen dintre el formatge de Roquefort són uns éssers que no tenen cap mena d’importància social, i nosaltres no fem altra cosa que viure dintre una mena de formatge molt més trist, molt més sec, sense el greix, la suculència i el verdós misteri que té un formatge de Roquefort autèntic. [...] És per això que ja començo a estar una mica tip de sentir parlar de política, de no poder-me evadir de cap manera del diàleg -i de vegades de l’interrogatori inquisitiu- motivat per les incidències sense suc ni bruc, de les mantingales d’uns senyors que toquen el violí, que fan l’enfadat, que remenen una farina retòrica pastada sense gens d’elegància i que pinten del gris més atrotinat la caricatura d’una cosa que en altra mena de mans podria ésser una política perfectament digestiva. Per això a les nits m’agrada tancar-me sol a la meva cambra; i m’agrada sentir ploure i pensar que els boscos s’omplen de bolets i que les formigues s’engreixen.