L'altra dimensió

La inextricabilitat de projecte nacional i projecte social, amb què el president Mas va respondre a la cantarella de Pere Navarro, podria semblar una visió estereoscòpica davant la mirada bòrnia del PSC. En efecte, com destriar societat i nació quan hi ha una sinonímia tàcita entre els dos conceptes? La societat americana, la francesa, ¿què són si no l'abstracció d'allò que des d'un vessant històric es coneix com els Estats Units, França, etc.? Social no s'oposa a nacional sinó a individual . En anglès, de relacionar-se amb altres se'n diu socialitzar , i el màxim perímetre de la socialització universalment compartida ha estat i segueix sent la nació. La disjuntiva del PSC és una manera d'entabanar els incauts per passar de contraban un projecte nacional -d'una altra nació, no cal dir-ho- dins una retòrica social programàticament contrària als interessos catalans.

La visió de Mas és molt més objectiva. Però el reconeixement de la identitat entre els projectes nacional i social no hauria de confondre's amb una visió estereoscòpica del fet català. Perquè si nació i societat són avui una mateixa cosa, la visió del govern resulta monocular. En aquesta visió unidimensional es confonen secularisme i objectivitat. L'atur, l'empobriment de les famílies, la crisi de l'estat del benestar i l'agreujament d'aquestes condicions per un espoli que impedeix reaccionar-hi amb la reinversió dels propis recursos, heus aquí el nucli de la tesi que ha triomfat en l'anàlisi del plet català-espanyol i que serveix als estrategs per dibuixar les línies d'acció en la lluita per la independència. Tot això és indubtable, en tant que circumstàncies o coloratura de la crisi nacional/social en què ens trobem, però que en realitat venia preparant-se de temps enrere. Fa pocs dies el meu veí de pàgina afegia als projectes nacional i social la necessitat d'un projecte cultural, recordant que la cultura ha estat un valor refugi cada cop que el projecte nacional esdevenia inviable. Avui en canvi l'omnipresència de la política ha desplaçat la cultura fins a convertir-la en una realitat aliena. L'escepticisme de la classe política envers un factor que Prat de la Riba encara considerava un aglutinant nacional es desprèn de la prioritat que ocupa en l'agenda del govern. Però jo aniré encara més lluny en la provocació -o el risc del ridícul- atrevint-me a afirmar que l'actual conflicte entre Catalunya i Espanya és fonamentalment un conflicte espiritual, el xoc tantes vegades repetit entre dos esperits obligats a cohabitar en una mateixa península. Aquesta naturalesa del conflicte assegura el seu retorn tan bon punt l'esperit català, afeblit per l'abjecció i el servilisme, recupera un cert coratge i la consegüent autoestima.

Com avui l'economia ocupa el lloc que ocupava l'astrologia en el Renaixement, els gurus del ram la converteixen en patró de totes les coses. I sembla que fins la independència hagi de regir-se per aquest patró. Si paga o no la pena, si resoldria la crisi o encara n'hi hauria en el nou estat, si el concurs d'una població desafecta als elements culturals depèn que faci bé els comptes... a força de desmitificar la vida col·lectiva i d'injectar-hi escepticisme podríem haver caigut en una superstició encara més regressiva. Perquè si Pitàgores creia que el cosmos es regia pel número, al capdavall ho entenia religiosament i els pitagòrics creien en la música de les esferes, que és una manera de concebre una harmonia entre la vida crassa i tangible i una vida audible amb orelles ideals.

Tampoc a l'adversari la força no li ve d'unes balances fiscals provisionalment favorables, sinó de la desesperació. ¿Algú creu que la llei Wert dissimula un càlcul d'aquestes característiques? El rebuig espanyol de tot el que és català és d'una radicalitat sense límits. Pot moderar-se fugaçment, però anirà fins al final, car es tracta de la lluita hegeliana entre l'amo i l'esclau. Puix que l'esperit català ara torna a donar senyals de vida, serà posat a prova brutalment. Cal que cregui en si mateix, i això exigeix que els catalans creguin primer en l'esperit. Perquè si el que és social és més que un panorama estadístic, i el que és nacional més que una suma de referents polítics, i el que és cultural més que un grapat d'obres garbellades en unes institucions, és perquè un corrent espiritual ho informa tot plegat. I si aquest corrent sobreviu a la destrucció d'estructures socials i a l'anorreament de formes culturals violentades i treballa per bastir-ne de noves, haurem de concloure que aquí i no en unes balances comercials o fiscals -que com a molt serien un símptoma- hi ha la manifestació de la vitalitat col·lectiva; la que fa, per exemple, que una persona centenària com el doctor Broggi conservi la fe en el seu poble fins al moment de desllorigar-ne el vincle físic.

Més continguts de