15/09/2011

L'amenaça d'una nova recessió econòmica

2 min

El món va estar a punt de caure al precipici. Va ser un cap de setmana de molta angoixa. El dilluns 15 de setembre del 2008, un banc amb 158 anys d'experiència anunciava la seva fallida. No hi va haver rescat ni compres per part d'altres bancs o entitats. El planeta sencer tremolava i els organismes internacionals i els estats en el seu conjunt van entendre que calia actuar ràpidament per no repetir els errors de la Gran Depressió del 1929. Així, es van posar en marxa paquets d'estímuls fiscals, amb diner públic, tant als EUA com a la Unió Europea, per posar remei a la situació.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El paradigma havia canviat. La relació de poder entre els mercats i la política n'establia un de nou després de tres dècades de progressiva desregulació de l'economia financera. Vam assistir a la nacionalització de bancs. Les reunions del G-20, amb la incorporació d'Espanya, obrien la porta a un nou període en què el poder polític, legitimitat per les urnes, en el cas del països democràtics, tingués la capacitat de regular i sancionar els excessos de l'economia financera. El miratge, però, va durar poc, i va demostrar la complexitat de la situació que estem vivint. Els bancs presentaven actius que havien perdut tot el valor, molts països ja tenien un enorme deute públic -no és tant el cas d'Espanya- i el sector privat també es desbordava de deute. No es tractava d'una recessió cíclica, sinó d'un esgotament d'una manera de fer basada en el crèdit, estimulat pels instruments financers.

Davant d'això, els Estats Units, amb tots els plans de despesa pública, es troben avui en una situació d'estancament. No creixen. I Europa es dessagna cada dia per la incapacitat de la UE d'anar en una mateixa direcció, amb una unió política i econòmica real. La recessió mundial és una amenaça com el 2008, però amb les eines clàssiques -baixades de tipus i més despesa pública- esgotades. És necessari, per tant, un acord d'abast mundial, amb la suma dels països emergents, com es va fer amb el G-20, que aporti solucions i plantegi amb cruesa possibles reestructuracions del deute, i que faciliti, així, el creixement en un termini realista, sabent, però, que trigarà.

stats