L’ànima de les Universitats
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
És bo, és desitjable que una Universitat tingui un esperit, sia “Anima Mater” realment? Penseu-vos-hi una mica, abans de respondre rodonament que si. Perquè ànima vol dir unitat. I unitat sempre és a costa de llibertat. Si, per exemple, el nou professor de la Sorbona, que té idees hegelianes, i vol ensenyar-les dins son curs, algú li surt al pas dient-li: “Senyor, vós no podeu fer tal cosa; això va contra la tradició, contra l’ànima de la nostra Universitat” -¿aquesta coerció mereixerà, digueu-me, el vostre assentiment? La qüestió preocupa avui en dia l’Alemanya docta i docent. Per raons que en son dia se dugueren al Glosari, una iniciativa imperial instaurava en 1910, al costat, però separadament, de les Universitats, -inutilitzades en part per a la ciència per la càrrega de sa funció pedagògica- nous centres d’investigació, Laboratoris i Seminaris destinats, no ja a l’ensinistrament tècnic dels aspirants als diplomes que donen accés a les professions liberals, sinó al conreu de la ciència pura, al foment de l’originalitat i de la invenció i a la formació d’uns pocs esperits, capaços de continuar en les vies empreses pels mestres de cada branca. El treball se dividiria així entre les velles Universitats i els nous Centres: aquelles se quedaven amb el gran nombre, devenien, cada cop més, organismes d’Estat, entitats administratives, provisores per al país de funcionaris, d’enginyers, de metges, d’advocats, àdhuc de professors; mentre que les institucions nouvingudes anirien poc a poc reemplaçant aquelles en la funció espiritual, lliure, desinteressada de la recerca de la veritat, de l’organització dels coneixements, de l’estudi i solució dels problemes teòrics. Mes, tot just posat el projecte en marxa, un dubte sembla fer reflexionar sos iniciadors. El dubte, el tema de meditació, heuse’l aquí: ¿Què esdevé, en aquest desdoblar-se de missió, “l’ànima de les Universitats?” L’especialització és regla en els nous centres; allí on s’investiga la botànica no es cura de filosofia; se treballa sobre la història política amb absoluta separació d’història natural. Si, a part d’això, la vella Universitat resta només com una fàbrica d’aptituds i competències professionals, si ja d’elles l’antiga unitat, l’antiga tradició són esbravades, ¿on cercarem aquesta cosa sintètica i intangible, aquesta cosa vaga però poderosa que és l’Esperit, allò que no es troba en un diploma, però que tampoc se troba en una especialitat? ¿No s’arriscarà amb el sistema nou, mentre se perfeccionen els mètodes, de disminuir les idees? ¿Com s’estalviarà, en tot això, el perjudici de la bona tradició humanista que tant, a tot arreu, importa salvar? Amb el nou sistema, la llibertat arriba a ser màxima. La unitat és la disminuïda, és la que podria desaparèixer. I la unitat, per tal d’ésser l’ànima, té també son preu.
