L'aniversari de la Pepa i l'ús indegut de la història
Interpretar el passat de manera interessada per justificar el present, com van fer ahir el president i el rei espanyols, no és nou ni original. Tots els grups que aspiren a l'hegemonia social saben que una de les palanques més eficaces és el del control del relat històric. En aquest sentit, utilitzar la Constitució del 1812 per justificar les mesures de l'actual govern contra la crisi, com va fer Mariano Rajoy, no deixa de ser un matusser exercici de tergiversació de la història en benefici propi. "Els gaditans ens van ensenyar que en temps de crisi no només cal fer reformes, sinó també cal tenir valentia per fer-les", va dir, autoatribuint-se el valor de prendre mesures difícils, com una reforma laboral que ha provocat la resposta dels sindicats en forma de vaga general.
Posats, però, a treure lliçons de la Pepa, se'n podrien assenyalar unes altres de ben diferents. Sobta, per exemple, que aquesta lloança de la capacitat de reforma dels diputats constituents de Cadis no vagi acompanyada de més voluntat per incloure en la Constitució del 1978, per exemple, el reconeixement nacional de Catalunya. Al contrari, la classe política espanyola fa servir la carta magna com una arma coercitiva per prohibir, si és el cas, que es consulti a la població sobre un tema concret (el pacte fiscal), o fins i tot per amenaçar amb la presó els dirigents polítics -com Juan José Ibarretxe- que van gosar qüestionar l' statu quo .
Per això farien bé de recordar que la majoria de territoris que estaven sota sobirania espanyola l'any 1812 ho havien deixat d'estar un segle més tard. I que la proclamació de Cadis es va acabar amb un retorn nefast de l'absolutisme i va donar pas a mig segle de guerres, fam i destrucció, almenys fins a la Restauració monàrquica.
La memòria selectiva és perillosa, i fa una certa angúnia que alguns s'erigeixin ara en intèrprets d'uns liberals del segle XIX que van morir sense veure cap dels seus somnis acomplerts.
