Publicitat
Publicitat

L’antropologia alquímica dels catalans

Fa pocs dies l’Audiència Nacional ordenava escorcollar la Kasa de la Muntanya de Gràcia i detenir onze suposats terroristes anarquistes. A les tertúlies de la caverna no s’esperaran per assegurar que de menuts tots els terroristes feien cagar el tió. Analitzem-ho. Potser per una vegada, de rebot, apunten al dit petit d’una ombra de veritat... I és que si el marquès de Sade hagués rebut l’encàrrec d’estimular el sadisme dels infants, difícilment hauria arribat a una cosa tan refinada com el nostre tió de Nadal. Primer l’has de crear, després el cuides i l’alimentes durant un temps (suficient per agafar-li estima), i quan per fi els teus ulls i els seus brillen al compàs de la mateixa llum de tendresa, arriba el dia en què l’has de cosir literalment a bastonades perquè es cagui a sobre i deixi anar els regals. I tot sense deixar de cantar tonades alegres animat per la mirada festiva i feliç de la família, còmplice del crim amb què comença tota gran fortuna. Finalment el cadàver es cremarà a la llar de foc per a no deixar rastres i gaudir tranquils del caliu d’aquesta particular nit de Nadal. Potser el tió seria la primera gran lliçó d’aquesta escola de Sade on la crueltat i la vida es confonen, però sens dubte també és l’alquímia que la Grècia antiga ens ha llegat, un culte pagà que només s’ha conservat aquí en aquest ritual de teologia natural. La naturalesa es converteix en or i tot és mentida menys la il·lusió, benzina de rauxa, força, gana, veritat agafada amb els queixals.

La cultura catalana és foc de Sant Joan i diables atàvics, tones d’or ocult i un sentit cosmològic capaç de crear personatges com Dalí, hereu espiritual de filòsofs com Llull, Sibiuda o Pujols. També és tradició menestral, terra llibertària nodrissa de subjectivitats fortes, lliureconstructors d’un individualisme altament cooperatiu. Les filosofies individualistes (des de l’estoïcisme fins al vitalisme nietzscheà) sempre sorgeixen en territoris enguerrats. Probablement hi té a veure l’ocupació castellana, però el germen d’aquest caràcter nostrat es troba també en Sibiuda, que fa sis-cents anys ja va escriure una Teologia natural en què apartava Déu del centre de la reflexió metafísica per posar-hi l’home. Un segle abans, Llull proposava conquerir el món a la catalana: pacíficament, amb el seny i la paraula. Per a aquest fi, volia que la investigació es donés en el marc d’una sola ciència universal definitiva, les lleis de la qual haurien d’incidir en tots els camps: la física, la llengua, l’art, la biologia, l’amor o el punt de sal d’una truita regular.

Tenint tot això molt present, Francesc Pujols actualitzà l’esperit de Llull recuperant-lo com a motor cultural: el pensament català té la missió de buscar la veritat desenvolupant la seva pròpia ciència. Tota la nostra força s’ha de bolcar a investigar amb vigor; només si el poder ve de dins podrem crear genuïnament. Quan Pujols afirmava que un dia “ho tindrem tot pagat” no feia broma, perquè “la missió catalana” no és possible sense una idiosincràsia imperial. Volia enriquir la tradició integrant-hi veritats noves i creia que per assolir la felicitat tenim un únic deure: ser creatius, descobridors i valents. Com Ferran Adrià tancant el millor restaurant del món per dedicar-se a investigar científicament el punt de sal de la truita regular a nivells de gastronomia estratosfèrica. Pujols veia en el si de la cultura catalana l’herència més directa i palpitant de l’esperit occidental, tal volta el mateix ritme ditiràmbic que animava els grecs a les Dionísies i que ara situa Barcelona com a Kapital de la cultura mediterrània, amb unes arrels tan fondes que s’alimenten del mateix infern. Solcarem oceans de sang i feina amb la nostra armada d’obres i rialles.

Quan Sant Jordi no diu que existeixin dracs sinó que els podem vèncer, el tió fa la tornada: “Convertirem la merda en or!” Mixt d’il·lusió i necessitat. Quan Déu no ajuda fins al punt que sembla que s’enquadri amb l’enemic, la tendència és blasfemar. Poques llengües blasfemen i reneguen tan bé com el català; cagant-nos en totes ses autoritats santes situem el nostre cos al centre de la gravetat metafísica, com Sibiuda.

A les portes del dormitori de Déu hi ha un voyeur que mira pel forat del pany i s’atreveix a fabricar-li els somnis! És la figura ultrarealista del caganer, ironia vivent de l’alta alquímia. Un català que passava per allà i va decidir deixar la seva contribució en l’espai exacte dels miracles, tot xiulant, des de la serra: “El Senyor ha fet en mi meravelles!”

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT