L'argument Tarradellas

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Quan des de la perspectiva de l'actual govern del PP i, en general, de la classe política espanyola, es contraposa la noció de Catalunya com a subjecte polític amb la idea constitucional d'unitat d'Espanya es comet una errada conceptual de grans dimensions. Deixant ara de banda si estem d'acord o no que Catalunya és un subjecte polític, o que la unitat d'Espanya és o no és discutible, o moltíssims altres punts en què predomina la discrepància, convé anar a l'origen real d'aquesta qüestió. No es tracta de cap vaguetat històrica ni de cap rumor, sinó d'una cosa tan concreta i breu com la primera frase del primer número del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya , fet públic el dilluns 5 de desembre del 1977. Aquesta frase recull l'inici del reial decret llei 41/1977 del 29 de setembre del 1977 i està escrita en espanyol. Diu: " La Generalidad de Cataluña es una institución secular, en la que el pueblo catalán ha visto el símbolo y el reconocimiento de su personalidad histórica, dentro de la unidad de España ". L'important és remarcar el context, immediatament previ a la promulgació de la Constitució espanyola. Es tracta del "restabliment" (aquest és tot just el terme emprat al paràgraf següent de les línies citades) d'una institució anterior a la legislació vigent en aquell moment que, de iure , encara era la franquista. No es diu en cap moment instauració o qualsevol altre terme amb un sentit semblant, sinó que es parla exactament de restabliment . És a dir: s'assumeix amb claredat una continuïtat històrica que, per definició, només és possible amb el pressupòsit d'un subjecte polític de caràcter nacional representat per la Generalitat. Aquest subjecte polític s'ubica en el si de la unitat d'Espanya, però no per aquesta raó se li treu la condició de subjecte "amb personalitat jurídica" (article segon del decret).

Per tant, sembla evident que ara mateix el govern de Rajoy (o el de Rubalcaba si hi fos, sense cap mena de dubte) s'aferra a la idea d'unitat d'Espanya però omet la naturalesa de subjecte polític de Catalunya, que a finals de la dècada dels setanta no semblava pas contradictori, fins al punt que la Constitució fa la distinció entre nacionalitats i regions. El fet que la Generalitat no fos creada sinó restablerta , el fet que se'n continués dient Generalitat i no Mancomunitat o una altra designació diferent, no és una cosa innòcua des del punt de vista polític. Des de la perspectiva de la noció de subjecte de caràcter nacional, el retorn de Josep Tarradellas, un conseller de la Generalitat republicana que va acabar acceptant el títol nobiliari de marquès, no és de cap manera anecdòtic. Quan el 23 d'octubre del 1977 Tarradellas torna a Barcelona, està passant una cosa única, absolutament insòlita, en el si de la transició espanyola: s'està assumint una part de la legalitat republicana només a Catalunya. Malgrat la raresa del fet, aquesta especificitat no es va explorar ni tampoc es va explotar políticament, en bona part a causa de l'actitud dubitativa, gairebé equívoca, del mateix Tarradellas en aquella època. És després de l'aprovació de la Constitució quan els límits explorables ja deixen molt menys marge. Sigui com sigui, existeix un argument Tarradellas que, per la via de la tipificació jurídica del restabliment de la Generalitat, mostra una especificitat única que no tindria cap mena de sentit al marge d'un subjecte col·lectiu definit.

Per tant, penso que és legítim que Rajoy (o Rubalcaba, en el seu cas) apel·li a la unitat d'Espanya, però em sembla gairebé cínic que es negui la condició de subjecte polític als catalans i a les seves institucions i representants, tenint en compte que aquest debat ja es va tancar fa 35 anys, amb una escenificació insòlitament explícita i políticament excepcional, amb el retorn de Tarradellas. Hi ha un debat entre la defensa de la independència política de Catalunya i la defensa de la unitat d'Espanya, però es basa en una distorsió prèvia a l'hora de determinar que l'únic subjecte polític que pot dirimir-lo és la totalitat del cens del Regne d'Espanya. Aquest debat no és ni ha estat mai jurídic, encara que pugui semblar el contrari. Quan Suárez precipita el retorn de Tarradellas l'any 1977 pren una decisió política de primera magnitud, que no deriva de la legislació d'aquell moment ni hi té res a veure. Aquell pas endavant va tenir un recorregut i unes conseqüències però, sobretot, va deixar clar que una cosa era el verb i el predicat (és a dir, l'Estatut i el seu desenvolupament posterior) i una altra el subjecte polític que donava sentit a la frase.

Més continguts de