Publicitat
Publicitat

L’autoritat de la gent de pau

“Escolta, pare, el problema de Catalunya amb Espanya ens el deixareu arreglat, oi?”, em va etzibar el meu fill gran ara fa set anys.

La cadena d’esdeveniments dramàtics viscuts recentment ha deixat la major part de la ciutadania, catalana i espanyola, en un estat de perplexitat ple d’emocions negatives que ens fa pensar que ens hem allunyat més que mai d’una trobada, i que el passat, tot i que insatisfactori, és millor que el futur. És possible. Però també és possible el contrari. El drama en què ara ens trobem té una virtut: ha despertat totes les consciències, també aquelles irresponsablement adormides. Ara, quan no només els catalans sinó gran part de la ciutadania espanyola i europea sap que hi ha un problema greu, tenim el deure de mirar de solucionar-lo intel·ligentment i, si pot ser, com reclamen els fills, per sempre.

Que ens encaminem o no cap a una solució satisfactòria dependrà molt del que passi els propers dies, i ara li toca al president Puigdemont respondre al dilema diabòlic que suposa el requeriment del govern de l’Estat.

Sabem que la resposta ha de ser ferma, d’una fermesa capaç de neutralitzar la violència que el govern central mostra des de l’1 d’octubre. També sabem que ha de tenir la força que dona l’autoritat moral. I des d’aquesta autoritat moral es podran teixir complicitats amb la ciutadania catalana i també amb dos aliats naturals, com són la ciutadania espanyola i l’europea. Perquè l’Europa del segle XXI és també l’Europa dels ciutadans.

La resposta, també ho sabem, ha de ser binària. “Sí a la DUI” o “No a la DUI”. Això sembla un problema, perquè la situació demana matisos, però també pot tenir l’avantatge de la claredat, que va unida a la fermesa.

El “Sí a la DUI” té com a argument a favor que és una expressió de la indignació dels ciutadans davant la violència viscuda l’1 d’octubre. Però en té molts en contra. El principal és que provoca encara més violència. És segur que el govern del PP prendrà la DUI com l’excusa per intensificar encara més la seva campanya per acabar amb l’autogovern i utilitzar la via penal contra qualsevol ciutadà i institució suposadament independentista. Entrarem en una espiral que alterarà la pau social, que és el bé més preuat dels catalans. Qui l’alteri, encara que sigui subjecte passiu de la violència, perdrà autoritat moral. Qui la reforci, en guanyarà.

El segon argument en contra de la DUI és de radicalitat democràtica. L’independentisme arrossega un error: des del setembre del 2015 creu que té una majoria social en vots, quan la té només al Parlament. El referèndum, que no va poder ser pactat, és insuficient per ser homologat a nivell internacional. Fer ara la DUI o canviar el marc legal li restaria al president l’autoritat moral davant d’Europa i davant gran part de la mateixa ciutadania catalana, que és radicalment democràtica.

No es pot menystenir tampoc que la proclamació de la DUI afectaria també la unió social amb Espanya. Entre Espanya i Catalunya hi ha, a part de la unió política, una unió social, i no van necessàriament juntes. Un 70% dels catalans se senten també espanyols en algun grau. La meitat d’aquests catalans volen un referèndum i quasi un terç hi votarien a la independència. La ciutadania catalana i l’espanyola estan unides per lligams familiars, culturals, històrics, econòmics i sentimentals profunds que, a causa en part de la dissociació anterior, ignoren barreres polítiques i formen una unió social. Aquesta unió és un actiu que els votants catalans, per descomptat també els independentistes, no volen perdre, i qualsevol opció política l’ha de celebrar i reforçar si vol tenir majoria a Catalunya.

El dia 1 d’octubre el govern central va colpejar com mai abans havia fet ningú en les darreres dècades aquesta unió social amb Espanya, intentant crear una divisió interna que no encaixa en l’imaginari català ni existeix en la nostra societat. El comportament d’alguns mitjans de Madrid va en la mateixa direcció. És un greu error. Però la DUI, sobretot per la falta de legitimitat democràtica, impactaria negativament en aquesta unió i, per primer cop, serien “els catalans” els separadors.

Finalment hi ha l’argument de la superació de l’ statu quo. Després de la sentència del TC del juliol del 2010 contra el nou Estatut, molts catalans volen un estat a favor i pensen que no és l’actual (75%) i que n’haurien de construir un de nou (45%). Segons les darreres enquestes, un 82% dels catalans (i un 57% i un 49% dels votants catalans de Cs i el PP, respectivament) creuen que un referèndum és la millor solució per resoldre el conflicte. I ho és: guanyar per majories en vots dona autoritat moral i per tant poder. De nou, no és el cas de la DUI en les actuals circumstàncies.

Veig la DUI com una trampa colossal, que satisfà l’independentisme més abrandat, els del “tenim pressa”, però que posa en un carreró sense sortida el president, el moviment que lidera i tots els catalans. També la ciutadania espanyola. És evident que hi ha sectors afins al govern d’Espanya que la busquen de fa temps, la DUI, perquè és l’excusa perfecta per intervenir en el moll de l’os de la societat catalana, com és l’educació, els mitjans de comunicació públics i els Mossos. Aquesta evidència ja ens hauria de fer parar a pensar a tots, catalans i espanyols. Però alhora la DUI seria desobeir no només l’Estat, sinó Europa, que ja és l’àrbitre i ha demanat públicament al president que no la faci, regalant-li un salvavides d’un enorme valor. El president deixaria de ser el president de tots, i Catalunya perdria el seu autogovern, em temo que per molts anys. Aquesta opció no seria un “pas endavant”, sinó l’evidència de no saber-se aturar quan toca per parlar amb fermesa.

No hi ha resposta més ferma que la no-violència i la defensa dels drets democràtics. Si el president tria conservar l’autogovern, s’erigirà en el principal garant de la pau social i els drets democràtics a Catalunya, i de la seguretat física i material de tothom. Dirà que no pot admetre la violència generada pel govern central amb els fets del dia 1 d’octubre i la posterior negació de l’existència d’aquests mateixos fets. Una violència que va posar en perill la seguretat dels catalans i la unió social amb la resta d’Espanya. I exigirà responsabilitats a tots nivells. Expressarà també la seva voluntat de protegir l’autogovern i les institucions catalanes, avui amenaçades. I deixarà clar que com a líder de la seva opció política no renuncia a res.

Catalunya demana una solució democràtica. El 82% dels catalans volen votar. I la societat espanyola ha de saber que quan els cossos de seguretat espanyols anaven a realitzar càrregues violentes l’1 d’octubre passat, el que es trobaven al davant era gent que cridava “Som gent pacífica, només volem votar”. La responsabilitat no és només del president Puigdemont sinó també del president Rajoy, que s’hauria d’aplicar la cita de Plató: “La civilització és la victòria de la persuasió sobre la força”. I la persuasió, l’absència de violència i la solució democràtica facilitarien que pogués donar una resposta positiva i esperançada al meu fill gran.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT