L’educació a Catalunya: més inversió, menys demagògia

Ales portes d’unes eleccions tan atípiques -fins i tot dramàtiques- com decisives, el debat educatiu, com tots els debats sectorials, ha quedat en un segon pla. No hauria de ser així, però atesa l’excepcionalitat del moment sembla difícil que no ho sigui. El caràcter plebiscitari ocupa tot l’interès. Només s’ha parlat de l’escola en termes terriblement demagògics, posant en dubte, per part de Cs i el PP, la professionalitat dels mestres amb injustes acusacions d’adoctrinament -ahir, tristament, el PSC s’hi va afegir- i qüestionant un cop més la immersió lingüística sense fonament: el nivell de castellà dels alumnes catalans en cap cas és més baix que el de la resta de l’Estat. Caldria actuar amb determinació perquè aquest doble atac a l’escola catalana, que se sustenta en falsedats, no qualli.

Una bona manera de combatre’l seria demostrar amb fets i xifres que l’educació és una prioritat per al pròxim Govern i que no només no es toca el model d’escola catalana, sinó que es reforça. De fet, això és el que demana la Fundació Bofill, que ahir va presentar el seu anuari sobre l’estat de l’educació a Catalunya, en què xifra en 1.500 milions d’euros la despesa addicional que necessita el país per poder arribar a la mitjana espanyola d’inversió en relació al PIB (3,7% a Catalunya, 4,4% a Espanya i 5,1% a Europa, segons dades del 2015, les últimes disponibles). Ho diu, a més, fent constar que malgrat aquesta rellevant mancança pressupostària, que atribueix al dèficit fiscal i a les polítiques d’austeritat, el nivell de l’alumnat català de primària i secundària ha millorat de manera notable en el període 2007-2015. Una evolució positiva que ha sigut possible, segons la Fundació Bofill, especialment gràcies a l’esforç dels mestres, tot i que el 47% de les retallades van recaure sobre ells.

Així doncs, l’objectiu desitjable per al país seria reconèixer la feina immensa de l’escola catalana amb més recursos que permetessin fer un nou salt endavant, que entre altres coses -com ara assumir les noves propostes innovadores, aprofundir en la inclusió i combatre l’exclusió- permetés desautoritzar d’una vegada per totes les lamentables i interessades crítiques que no responen a la realitat, sinó que la distorsionen, enverinant irresponsablement la convivència en el si de la comunitat educativa.