L'educació necessària

L'hivern més fred que ha tingut València des de fa 55 anys ha segut també el de les retallades pressupostàries en el sistema educatiu. Aquestes s'han plasmat en calefaccions apagades en els centres escolars, places de docents vacants per jubilacions i baixes de llarga duració sense cobrir, l'agudització de la campanya de desprestigi de la funció docent per part de l'administració educativa i la pèrdua de tota esperança en l'execució dels plans d'inversió necessaris per suprimir del mapa escolar el xabolisme de centenars de barracons, eufemísticament dits en els àmbits oficials aules provisionals, que paradoxalment s'han anat perllongant durant anys i anys.

Tal vegada els que degraden el sistema educatiu públic siguen incapaços d'entendre, prenent aquestes decisions, els danys que estan causant al desenvolupament social present i futur, així com les conseqüències econòmiques negatives que tindrà en la societat valenciana a mitjà i llarg termini. Parlem de la pèrdua de competitivitat, tan palesa i present ja avui, i de la infelicitat que comporta el fracàs escolar -que el País Valencià lidera en tot l'Estat-, que minva les capacitats d'autoestima i d'autodeterminació de la persona. O tal vegada sí que ho saben i són plenament conscients que és això el que volen: executar metòdicament aquest pla fins a destruir un dels pilars essencials de la igualtat d'oportunitats, el que descansa sobre el sistema públic d'ensenyament universal i de qualitat. Aquest sistema actua com una potent barrera contra la marginació i la ignorància, contribueix al desenvolupament cultural dels ciutadans i propicia l'adquisició de capacitats socials que reforcen la dignitat i ajuden a construir el raonament lògic de la persona. Un raonament que constitueix una eina intel·lectual necessària per distingir el que està bé i diferenciar-ho del que està malament, en el sentit que sosté Hanna Arendt en les consideracions sobre la condició humana i la seua investigació sobre els mecanismes que porten a la banalització del mal en la construcció dels estats totalitaris.

Les evidències que les coses no van bé les acabem de viure ací a València. La brutalitat policial dels últims dies és la pròpia d'un estat totalitari. Sols s'ha de fer un somer seguiment audiovisual disponible en la xarxa per comprovar com les unitats antiavalots carregaren violentament contra els grups d'estudiants, molts d'ells menors d'edat, quan es manifestaven de forma pacífica i exercien el seu dret a dissentir i a exigir una educació digna en condicions dignes.

Convivim amb forces que ocupen altes responsabilitats en les institucions i que alhora se senten incòmodes en el complex funcionament del sistema democràtic. Així ho prova l'absència de reaccions serioses i directes a la brutal actuació policial. S'ha de suposar que, en un estat de dret, els mitjans i institucions de defensa dels drets més bàsics s'haurien d'activar d'ofici i automàticament davant qualsevol abús greu que afecte la integritat física o moral de qualsevol persona, vinga o no d'una autoritat. A València no ha funcionat cap d'aquests mecanismes, tot i que hi va haver persones ferides i menors maltractats. És més, des d'instàncies de l'Estat el que s'ha fet ha segut intentar justificar el que és injustificable utilitzant fins i tot la barroera expressió guerracivilista que els joves rebels eren l'enemic. Expressió que va contribuir, sens dubte, a fer que els trenta estudiants que es reunien a les portes del seu institut el 15 de febrer acabaren contagiant molts milers de ciutadans que estan ocupant els carrers de la ciutat dia sí i dia també defensant els drets democràtics a manifestar-se, reunir-se i expressar-se lliurement.

Sembla que el gran argument que han esgrimit contra els estudiants és que no tenien el paper de l'autorització governativa per a manifestar-se els deu minuts setmanals. Doncs espere que les properes setmanes, quan València se submergirà com cada any en el més absolut dels caos circulatoris causat per les moltes i diverses activitats falleres que ocupen carrers, places i avingudes, agafen aquests agents -tan sensibles als formalismes administratius-, amb el seu cap al capdavant, ben lluny del País Valencià, aprofitant per fer algun curset intensiu sobre la Constitució. Si fossin per ací, seria horrible que la mamprengueren a cops contra alguna de les nostres meravelloses bandes de música quan fan els passacarrers acompanyats de tothom. Em consta de molt bona tinta que els únics papers que porten per ocupar la via pública són les partitures.