L'efecte Guggenheim i l'efecte "bufa"
L'ARQUITECTURA es va convertir a partir de la dècada dels noranta en la solució màgica per revitalitzar ciutats i pobles. Primer va començar Barcelona que, amb l'excusa dels Jocs Olímpics, va aprofitar per recuperar velles zones industrials i apropar la ciutat a la mar. Va ser una operació, principalment urbanística, que va ser superada poc després per Bilbao, que amb objectius similars va fer l'aposta per una arquitectura molt agosarada que va crear escola. L'efecte Guggenheim s'estudia ja a les escoles d'arquitectura i el seu èxit va motivar que moltes ciutats d'arreu del món confiassin també als arquitectes, si és possible estrelles, la recuperació econòmica i social de les seves ciutats. València ho va intentar amb Calatrava i encara està pagant el fracàs de la seva operació. A Palma ens hi vàrem posar més tard i el palau de congressos, d'un perfil arquitectònic més discret, contiua aturat. Avui trobareu al diari tres pàgines sobre les infraestructures sobredimensionades que encara pagam a Mallorca en un informe realitzat per Ander Zurimendi, Jaume Perelló i Joan Sitges que val la pena seguir. N'hi ha molts més exemples i tindreu l'oportunitat de comentar i explicar a la web altres casos d'obres faraòniques o sobredimensionades. Moltes vegades, l'efecte Guggenheim era, de fet, l'efecte "bufa". L'efecte dels polítics que, per voler aparentar que eren més rics que els veïns, varen fer construccions desmesurades sense pensar en les necessitats reals. Ni tampoc que els diners eren de tots.
