L'efecte papallona

Les infraestructures necessàries a l'àrea metropolitana de Barcelona no són un caprici, ni un somni de grandesa, ni una fugida cap endavant. Barcelona està equipada per pensar en l'endemà de la crisi. Cal treballar com si ja fóssim fora de la crisi i actuar per fer que les persones que hi han entrat en surtin tan de pressa com sigui possible. Mentre molts semblen rabejar-se en la crisi com si es tractés d'una maledicció bíblica, i van distraient el personal amb pedaços pseudoideològics, nosaltres ens hem de centrar en el que veritablement és clau: les apostes estratègiques. Barcelona és una de les ciutats més capacitatdes per reindustrialitzar-se, per apostar per la creació de noves oportunitats industrials basades en la nova economia de les ciutats. Les nostres ciutats són fàbriques obsolescents, màquines de viure antiquades, orientades unidimensionalment als serveis, tal com el cànon manava fins fa quatre dies. Recordem l'alegria amb què s'han eliminat els espais industrials de la ciutat, concebent-la com un cos fet de cercles concèntrics en què les perifèries estaven condemnades a la suburbialització. Barcelona hi va estar a punt de caure. El fet, tanmateix, que els anys ens hagin portat a comptar amb una àrea metropolitana policèntrica, amb una estabilitat institucional històrica, amb un consens estratègic envejable generat i compartit a parts iguals pels actors polítics principals i secundaris, ens permet ser objectivament optimistes. És en aquest context de tranquil·litat institucional i de claredat d'idees que ens plantegem l'efecte papallona de l'àrea metropolitana de Barcelona, un conjunt de transformacions infraestructurals determinants per convertir la nostra regió en el boló de desenvolupament clau d'aquesta part del món.

Comencem per les obres de connexió de la nova terminal portuària al Prat amb les carreteres i les línies ferroviàries del rerepaís. Aquesta actuació permetrà treure de davant del Morrot de Montjuïc les vies de tren, i ens ajudarà a transformar aquella part obsolescent del port de Barcelona en una nova zona de transició port-ciutat necessària per enfortir el nostre clúster nàutic: la combinació d'activitat portuària relacionada amb els passatgers i l'acollida que n'hem de fer, la docència universitària i la formació professional, i l'esclat del negoci de la reparació de iots de gran eslora, de la qual Barcelona ja té en aquests moments més del vint-i-cinc per cent de la quota de mercat mundial. Traient vies i granels perillosos de molt a prop del centre de la ciutat, guanyem en espai per a l'economia productiva. El port ja hi treballa, de fet, i gràcies a la implantació de la nova terminal de Grimaldi el canvi és imparable. D'aquí a tractar la ronda del litoral com a combinació de ronda urbana i periurbana, discriminant el trànsit que va als molls del que passa per la ciutat, i aquest del que passa de llarg, aconseguirem relligar els culs-de-sac actuals de Josep Carner per un costat i Marina del Prat Vermell per l'altre. Barcelona connectada i productiva per davant del Morrot, gràcies a les actuacions als molls pratencs, ens duu directament al que ha de passar al final del Paral·lel, fent-lo més porós amb la ciutat, relligat amb un Moll de la Fusta reconfigurat i associat a la connexió que cal reforçar entre Port Vell, Ciutadella, Meridiana, Glòries Catalanes, Sagrera (amb el parc), Trinitat i Parc del Besòs per una banda i Portes de Collserola a Torre Baró per l'altra.

El Besòs és la nova oportunitat estratègica de la ciutat. De fet, el nou context metropolità ha permès que en el darrer any, i discretament, Barcelona s'hagi associat amb Santa Coloma i Montcada, i hagi reforçat les relacions històriques amb Sant Adrià. Aquestes associacions, liderades per alcaldes metropolitans dotats de visió estratègica, permetran planificar conjuntament el curs baix del Besòs, simètric al delta del Llobregat. És el Besòs frontissa i no frontera, que revolucionarà la manera com s'ha concebut aquella part de la nostra regió metropolitana durant les darreres dècades.

I Collserola? La nova governança metropolitana i els projectes de penetració impulsats des de Barcelona i des de la presidència del mateix parc, amb l'acord de tothom, permeten deixar de parlar en termes de desig i més en termes de realitat. No un parc central aliè a l'entorn, sinó un parc viu, vinculat necessàriament a la recerca, l'aprenentatge, la producció i el paisatge canviant que és el signe definidor de les nostres contrades. Finalment baixarem per la carena a la vall del Llobregat, la nostra gran reserva agrícola i industrial, les dues cares d'aquesta aposta estratègica per a la capital del nostre país.