03/08/2011

Leire, la clarivident

1 min

Ningú li podrà discutir a la pròvida Leire Pajín les seves aptituds de pitonissa, però a l'inrevés. En el seu moment, va vaticinar que la simultaneïtat de la presidència americana de Barack Obama i l'europea de José Luis Rodríguez Zapatero constituiria l'esdeveniment més important que havia succeït en el nostre planeta en els últims decennis, i no va esmentar el Sistema Solar perquè l'actual ministra de Sanitat és una persona que sempre ha pecat de modesta.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Passat el temps, Zapatero s'acomiada de la mateixa manera en què va transcórrer aquella anhelada presidència de la UE: amb bastanta més pena que glòria. Paral·lelament, a Obama li està succeint quelcom de semblant, només que elevat a l'escala de l'oncle Sam. Però el principi és idèntic, i repetit fins a la sacietat per tota casta de governants dits progressistes. A saber: la mida de les expectatives que suscitis serà directament proporcional a la intensitat de la decepció que posteriorment generaràs.

Ara, Obama ha acabat d'eixugar el crèdit amb les corredisses i els malabarismes que li ha calgut fer per arribar a un acord per apujar el sostre d'endeutament del seu país. No és que els EUA no tinguin diners, sinó que ahir se li acabaven els que tenia disponibles per a aquest any, i ha calgut una gran trencadissa demòcrata per aconseguir-ne més. Tot és comprensible: sense suports sòlids al Senat ni al Congrés, Obama no pot fer altra cosa que el que se li permet de fer: més pena i menys glòria. Però que santa Llúcia li conservi la vista, senyora Pajín.

stats