L’eix del desordre
AGENDA. Resum simplificat de realpolitik. “Si el món va com va no és per casualitat -explicava la setmana passada a Barcelona un veterà ambaixador espanyol-, sinó que és perquè uns senyors i uns governs ho decideixen i estan disposats a posar-hi els diners i els morts perquè això passi”. Ho exemplificava amb un dinar en un exclusiu restaurant de Nova York, ara fa uns anys, que es va convertir en el preludi d’una sèrie de decisions polítiques i econòmiques que mesos després anirien marcant l’agenda mundial. Però parlava d’una trobada de fa més d’una dècada. ¿Qui seuria avui en aquest restaurant i, sobretot, quines garanties tindrien de controlar un món més fràgil, on les amenaces són híbrides i els líders més imprevisibles? Un món on la Xina exerceix de defensora del vell ordre imperfecte, els Estats Units s’han retirat voluntàriament del seu rol de protectors del sistema que ells mateixos havien establert, i Rússia excel·leix en les seves tècniques per actuar en situacions de “realitats confuses”, com les defineix un expert militar.
TRUMP. Ha passat només un any de les eleccions més inesperades en la història recent dels Estats Units. Donald Trump s’ha convertit en un president “únic”, segons Thomas Wright, investigador de la Brookings Institution: únic ideològicament per la radicalitat del que pensa; únic intel·lectualment per “com processa la informació” i pels pocs coneixements d’història i política internacional que tenia en ser escollit, però, sobretot, “pel poc que li importa no tenir-ne ni idea”. Tot això el fa, com Wright escriu en una anàlisi que acaba de publicar, un president “fàcilment manipulable per poders estrangers que sàpiguen exactament quines tecles tocar”. I així és com ha llegit la premsa nord-americana les declaracions d’aquest cap de setmana d’un Trump que menystenia tots els serveis d’intel·ligència dels Estats Units i les comissions d’investigació que consideren provada la ingerència russa en la campanya electoral que el va portar a la presidència. Trump comprava la vehemència de Vladímir Putin negant la intromissió, per haver de matisar més tard que creu “en el que diuen” la CIA, l’FBI i la NSA. Després, però, insultava a Twitter els “ressentits i tontos” que no entenen que “tenir una bona relació amb Rússia és una bona cosa”.
Aquest és el balanç d’aquests primers onze mesos de l’administració Trump. La retòrica guanya de llarg la política. Amenaces, xenofòbia i impulsivitat sense estratègia. Que Trump adverteixi que pot atacar “amb foc i fúria” Corea del Nord està en la línia de la política que tots els seus antecessors han gastat amb Pyongyang. El seu estil apocalíptic no suposa un trencament amb la tradicional postura dels Estats Units contra el règim nord-coreà, però, com advertia el setmanari The Atlantic, el més preocupant no és que aquesta retòrica s’hagi convertit en el llenguatge oficial de la Casa Blanca sinó el fet que amagui “menys substància política, menys racionalitat o previsibilitat”. Trump és l’assetjador del pati d’escola que li diu a Kim Jong-un -en un tuit sarcàstic-“baixet i grassonet” per no voler ser el seu amic. Però el seu pensament, la racionalitat de les seves polítiques, continua sent un misteri. “No tenim ni idea de què pensen els americans en una pila de qüestions”, es lamentava fa uns mesos un diplomàtic europeu.
CANVIS. La capacitat disruptiva de Trump va més enllà del personatge. El 45è president dels EUA representa -de la manera més hiperbòlica possible- el moment polític: el de la sobreexposició mediàtica i el cost zero de la mentida; el del canvi de paradigmes en la concepció del lideratge polític o dels compromisos amb la governança i la legislació internacional.
“El rival natural de Rússia és la Xina”, assegura un analista de l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics, però, en canvi, Moscou ha decidit “buscar l’enfrontament amb Occident” a través d’intermediaris, en una guerra política que es juga a través de la propaganda, la persecució d’organitzacions no governamentals i la desestabilització. Pequín s’ofereix al món com la nova garantia d’ordre, defensora de la globalització econòmica i la lluita contra el canvi climàtic mentre reequilibra forces amb els Estats Units pel control del continent asiàtic.
Aquest és el nou desordre global. L’“Amèrica primer” s’assembla més a una Amèrica en solitari, escriu el Washington Post. Els vells enemics juguen a ser aliats de conveniència, cadascú amb una agenda pròpia. Aquest món més confús està en procés de canvi. La crisi de règim és global.
