L'endemà de l'anomenat Dia de les Dones

Com que estic en contra dels dies de res, trobo que avui és la millor jornada per reflexionar sobre la situació de les dones. I, sobretot, perquè precisament avui ja no en parla ningú. Mentre discutim temes apassionants com el sexisme (o no) en el llenguatge, la trista realitat continua el seu camí. Tres exemples ens ho demostren.

1) Antonio Mora, president de l'Associació de la Premsa de Granada, presidia la inauguració d'una exposició sobre Israel. Dues activistes pro Palestina van boicotejar l'acte. La reacció del ciutadà va ser treure's el cinturó i fer el gest de colpejar una de les noies. Ell ha dit que se'n penedeix i que va ser un mal moment. Però treure's el cinturó per amenaçar algú no és un gest fruit d'un mal moment sinó un símptoma. 2) Un grup de musulmanes defensa l'imam de Terrassa acusat d'incitar a la violència contra les dones. I ho diuen precisament elles, que són considerades poc més que mobles per l'islam que es practica a la majoria de mesquites. Mentrestant, la progressia de manual, la que s'omple la boca de crítiques al masclisme de la religió cristiana catòlica, calla i atorga. 3) Una de cada cinc adolescents accepta conductes violentes i sexistes de la seva parella i el 9,2% reconeix haver estat maltractada. Un 13% dels nois diu que ha exercit o intentat exercir situacions de maltractament. El 30% de les víctimes mortals per violència de gènere (o masclista, o familiar, o com n'hi vulguin dir) són joves menors de 30 anys i el 17% dels agressors no havien arribat a la trentena.

Discutir sobre si hem de dir pares i mares o progenitors o com coi sigui és tan bonic en una taula rodona d'un centre cívic amb nom de dona compromesa com poc pràctic. Potser seria hora de reflexionar més sobre la deficient educació que estem donant a les noves generacions o sobre la permissivitat que tenim amb segons quines confessions en contraposició amb d'altres.