L'engany de les converses puerils sobre drets humans
No és fàcil per a cap a govern repressor suportar la pressió política a favor dels drets humans. Actualment, la seva estratègia preferida és expressar preferència pel "diàleg" i la "cooperació" privada: una opció temptadora, ja que això s'esdevé a porta tancada. Per desgràcia, les grans potències d'Occident han caigut en aquest parany. Amb por de ferir susceptibilitats mostrant que "fan alguna cosa", s'acullen cada vegada més a aquest subterfugi.
No hi ha res d'intrínsecament dolent en el diàleg i la cooperació per fomentar els drets humans. Tenen sentit quan el govern en qüestió té la intenció demostrable de respectar els drets però no té els recursos necessaris o la competència tècnica per fer-ho.
Però quan la voluntat política de defensar els drets és només, com passa sovint, una intenció, es fa necessària la pressió política: des de les declaracions fins a les sancions selectives. La dependència del diàleg i la cooperació pausada esdevé una farsa, un muntatge que serveix més aviat per apaivagar els crítics que per garantir cap canvi. Considerant que tot sovint el diàleg i la cooperació pausada fan l'efecte d'un consentiment, els activistes que lluiten a favor dels drets en tots els països hi perceben més aviat indiferència que no pas solidaritat.
Els governs occidentals desitgen fer ús de la pressió política quan la conducta del govern és tan escandalosa que entenebreix altres interessos, com ara a l'Iran, Corea del Nord i Zimbàbue. Massa sovint, però, l'inestable balanç mundial de les forces (sobretot pel creixement de la Xina), la competència creixent pels mercats i els recursos naturals, i el declivi del rang moral de les potències occidentals, a causa de les agressions comeses en la lluita contra el terrorisme, han fet que els governs occidentals ja no vulguin adoptar una posició política forta a favor dels drets humans. En comptes d'això propugnen el "diàleg" i la "cooperació", malgrat la seva inoperància.
La Unió Europea ha jugat un paper clau com a culpable de tot plegat. Per exemple, s'ha negat a donar suport a una comissió d'investigació per esclarir les atrocitats comeses per la junta militar birmana. L'alta representat de la UE Catherine Ashton va dir: "En teoria, hauríem de mirar de garantir una certa cooperació de les autoritats del país." Però obtenir aquesta cooperació del govern militar birmà, sense adoptar cap mesura de pressió, és una al·lucinació.
A l'Uzbekistan, una ruta important de subministrament per a les tropes de l'OTAN a l'Afganistan, la UE va aixecar les sancions selectives als responsables de la massacre d'Andidjan, del 2005, perquè, segons deia, les sancions "ofenien" el govern i "s'interposaven en el camí cap a una relació constructiva": com si deixar estar un govern que nega la seva responsabilitat en l'assassinat de centenars dels seus propis ciutadans hagués de ser més efectiu per fer-lo canviar que una pressió continuada. Aquesta por d'ofendre fa també que la UE afirmi que la preocupació pels drets humans no s'hauria d'interposar en el camí cap a un nou acord de cooperació amb Turkmenistan, un país terriblement repressiu, però amb grans reserves de gas.
El diàleg sobre els drets humans podria tenir un cert impacte si es lligués a comparatives concretes i articulades políticament. És clar que aconseguir resultats concrets és justament allò que els participants en el diàleg no volen de cap manera. En comptes d'això, la UE ha sostingut que les comparatives introdueixen tensió en el diàleg i espatllen el seu paper com a "exercicis de construcció de confiança": com si el propòsit del diàleg no fos assolir el respecte pels drets humans, sinó estimular relacions amistoses.
Fins i tot quan hi ha comparatives, la voluntat de la UE d'ignorar-les en deteriora la utilitat. Per exemple, la Comissió Europea cerca la col·laboració i un acord de cooperació amb el Turkmenistan, malgrat que no es pot dir de cap manera que el seu govern obeeixi aquest acord d'adequació amb les condicions estàndard de drets humans. En què fonamenta la UE la seva actuació? En "un compromís més profund" i un "nou marc de diàleg i cooperació".
De la mateixa manera, se suposa que l'estudi de l'entrada de Sèrbia a la UE s'ajornava a l'espera d'uns esforços reals per detenir l'antic cap militar serbobosni, Ratko Mladic. Aquest no ha estat pas el cas; tanmateix, la UE ha accedit a iniciar les negociacions.
Som en un moment especialment inoportú perquè la UE perdi la seva veu política, perquè els governs repressors no tenen cap escrúpol a fer sentir la seva, tant desafiant els jutges i fiscals dels crims de guerra internacional com aplaudint parcialment el camí autoritari de la Xina, o donant suport a la matança indiscriminada de civils pels militars de Sri Lanka.
L'ús de la pressió política no exclou pas el compromís amb els governs repressors. L'experiència de Human Rights Watch mostra que l'agulló de la informació pública i el desig d'influenciar-la incita els governs a un diàleg més substancial. Si una organització no governamental pot tenir contactes amb els líders opressors i continuar denunciant els seus abusos, els governs també poden.
El diàleg pausat i la cooperació encara tenen el seu lloc quan un govern que maltracta els ciutadans mostra una veritable voluntat de reconèixer les seves violacions de drets i prendre mesures. Si no, la pressió política hauria de ser la resposta prefixada a la repressió.
La defensa dels drets humans no acostuma a ser còmoda. Però si els governs s'estimen més perseguir altres interessos, haurien de tenir el coratge d'admetre-ho en lloc d'escudar-se darrere d'uns diàlegs sense sentit i infructuoses recerques per la cooperació.
