L’APUNT

L’èpica de la derrota

Que la política és també teatre no se li escapa a ningú, i una campanya electoral al país de l’espectacle és una superproducció que deixa poc espai a la improvisació. El control de la imatge i del missatge del candidat a la presidència dels EUA és mil·limètric i la definició del personatge ha devorat Hillary Clinton, que en el procés de construcció de la dona més poderosa del món s’hi va deixar l’ànima.

Les debilitats de caràcter i les seguretats de plastilina de Trump, que va dirigir la seva campanya al cor dels votants, semblaven enfortir-lo. En canvi, Hillary, sense espai per a la improvisació o la humanització, era acusada de ser un fred i pèrfid producte d’un sistema sense ànima.

Quan arriba la derrota, un cop caiguda la màscara, ve el més interessant i els personatges es converteixen en persones. Ahir Hillary Clinton va aparèixer com una dona gran que amb esforç digereix un fracàs. Com ho fa tanta gent: amb un llibre i dins la closca. Fent ulleres i amb poc maquillatge, admetia la derrota, la dificultat de superar la desil·lusió. Ho va fer amb l’èpica dels fracassos en un país on equivocar-se és part del procés d’aprenentatge i no un estigma. Clinton va demanar als demòcrates i a les dones que no es rendeixin. Caldrà insistir en la lluita contra la desigualtat, la base del populisme. I algun dia una noia arribarà a presidir el país més poderós del planeta.

La pregunta és si Clinton es podia permetre mostrar les seves debilitats durant la campanya.