Dissabte a la nit l'única cadena que es va recrear plenament a commemorar el primer any del 15-M va ser La Sexta. Antonio García Ferreras va fer un especial d'Al rojo vivo amb voluntat d'anàlisi periodística, deia. Ho va fer amb un deix heroic, una entrega emotiva i un neguit transcendent per l'esdeveniment. Van connectar amb la Puerta del Sol afegint-hi música simfònica de pel·lícula de llàgrima fàcil. A l'hora de debatre, però, ens vam tornar a trobar en un conflicte entre peperos i socialistes que atrau més pel que té de crispant que pels arguments. Delata bastant convidar-hi Paco Marhuenda i Eduardo Inda, que van actuar obedients d'espàrrings provocadors. Televisivament el 15-M sovint capta l'atenció mitjançant els conservadors que remen a la contra perquè exalta l'audiència. Van discutir estèrilment sobre la quantitat exacta de manifestants. El límit horari de la concentració va permetre a Ferreras crear un suspens bastant còmic. Amb la Puerta del Sol a petar va fer un compte enrere dels últims 5 segons de l'hora límit com si la gentada es pogués esfumar per art de màgia. Amb l'hora exacta van connectar amb el so ambient de Sol assegurant que els indignats es rebotaven contra el toc de queda cridant més. Aparentaven una reacció mitjançant l'àudio, que fins llavors havia estat anul·lat. Un minut després sentíem com un noi de la plaça preguntava a la reportera de laSexta: " ¿Y Wyoming, dónde está? " Ferreras, embadalit, parlava de " manifestación imponente " i per connectar deia: " Nos vamos al corazón... al interior de la masa humana ". Una redactora ho narrava com una final de futbol: "¡ Aquí nadie tiene la boca callada! ¡Aquí nadie tiene el cuerpo quieto! ¡Aqui nadie tiene las manos abajo! ". Fins i tot van col·locar la carxofa a un precari elefant de goma escuma que deia que venia de Botswana. "La imaginación al poder ", van concloure. Ja ho crec. Sobretot a l'hora de vendre propaganda com una anàlisi periodística.