L’escac de Mendax
Seduït per l’austeritat dels escacs perquè és un exercici “auster, amb poques normes, aleatori i difícil”, Julian Assange ha fet un escac a l’administració dels Estats Units amb la publicació de milers de documents diplomàtics. Assange és un llibertari amb una personalitat forjada en una infantesa lliure de convencionalismes, amb una mare nòmada convençuda que l’educació tradicional inculca un castrador respecte a l’autoritat.
Assange, que de jove va ser un pirata informàtic que es feia dir Mendax –referència a les Odes d’Horaci amb la cita “splendide mendax” (l’esplèndid engany)–, ha sacsejat la política, però també ha sacsejat els mitjans als quals s’ha acabat associant admetent la utilitat del periodisme.
En els milers de pàgines publicades per Wikileaks hi ha notícies importants barrejades amb el que alguns menystenen com a xafarderies internes. Em pregunto si són xafarderies les anàlisis afinades de les ambaixades sobre actors polítics de primera línia, escrites basant-se en les petites traïcions i els excessos verbals. Com a mínim, aquests papers demostren la poca professionalitat i la falta de sentit d’estat de molts dels que hi ha citats.
Que els ciutadans incrèduls ens imaginéssim les mentides no resta valor a la confirmació ni tampoc acaba amb el secret necessari per a l’exercici de l’alta política o de l’empresa. Una cosa és la utilitat del secret i l’altra desemmascarar polítiques que són exactament contràries a les paraules públiques. El secret és acceptable, però no ho és la mentida, i per a la qualitat democràtica és una bona notícia que el poder senti la pressió de l’escrutini públic.
Assange cita Franz Kafka, Arthur Koestler i Alekansdr Solzhenitsyn en els dos reportatges més biogràfics que ha permès amb la seva participació fins ara, publicats a The New Yorker (No secrets, de Raffi Khatchadourian) i al Sydney Morning Herald. La seva visió de la política està basada en una fructífera desconfiança que li fa pensar que les filtracions són una arma de la guerra informativa.
En el vídeo de Wikileaks en què es mostrava l’atac d’un helicòpter americà a Bagdad que matava onze persones, s’hi citava George Orwell: “El llenguatge polític està fet perquè les mentides sonin veritables, l’assassinat, respectable, i per donar l’aparença de solidesa al que és aire”.
Assange admet que no fa periodisme, que Wikileaks és un refugi per a les fonts d’informació, però ha hagut d’admetre que necessita el periodisme. El que ell havia anomenat “periodisme científic” consisteix en la publicació de grans quantitats de documents, que pretenia que s’analitzessin en una mena de Wikipedia de la informació. Quatre anys i milers de documents després, ha hagut de recórrer a periodistes amb alts estàndards de qualitat per analitzar el material i ha admès, així, que els documents perden valor si no són jerarquitzats i contextualitzats. Una informació fora de context és com una prova de càrrega perduda en un magatzem.
Quan Assange va presentar el vídeo Collateral murder, ho va fer al National Press Club de Washington, per on passen tots els periodistes de la capital. El van escoltar només una quarantena de reporters, però en uns minuts el van convidar Al-Jazira i MSNBC. Poques setmanes després, el vídeo havia estat reproduït més de set milions de vegades a YouTube. El secretari de Defensa Robert Gates, irritat, assegurava que el vídeo era com mirar la guerra a través “d’una palleta”: “No hi ha res ni abans ni després”.
Assange ha hagut de pactar també amb els mitjans tradicionals els límits de la llibertat de premsa. Fins ara, havia publicat dades sensibles com el número de la seguretat social d’alguns soldats o el resultat del test de seguretat d’un armament determinat, incloent-hi les interferències que provocava en les comunicacions dels soldats.
Wikileaks és una revolució de la transparència que ha reconciliat el periodisme. No hi ha periodisme online i periodisme de paper. Hi ha, quan n’hi ha, bon periodisme.
