L’esfondrament
Una de les característiques que permeten identificar un mal president és la quantitat de cadàvers polítics que deixa al seu pas. I, en aquest sentit, Mariano Rajoy està fet un autèntic killer. En tres anys al govern li han dimitit els ministres de Justícia i de Sanitat (Gallardón i Mato), li han ficat a la presó el tresorer del partit (Bárcenas, “ Luis, sé fuerte ”), han empresonat també tot un exministre i expresident de les Balears (Matas, a qui Rajoy havia posat com a exemple a seguir), ha ingressat també a la garjola un expresident de la Diputació de Castelló (Carlos Fabra, que potser es fa fer una estàtua a presidi, o un aeroport) i Francisco Camps i Ricardo Costa no varen arribar a tocar el presidi ben bé pels pèls, però varen quedar neutralitzats per sempre. Han dimitit també una alcaldessa de Madrid (Ana relaxing cup Botella) i la presidentíssima Aguirre. A un portaveu com Alfonso Alonso, que no té ni idea de la matèria, l’ha posat a Sanitat (total, per al que serveix) i com a portaveu ha col·locat un personatge, Rafael Hernando, conegut per haver volgut pegar al cap de l’oposició i per haver insultat les víctimes del franquisme. I per no ser exhaustius (ens caldria tot el diari), la llista de càrrecs grans o petits del seu partit relacionats amb corrupció i amb menyspreu de la democràcia ha adquirit dimensions llegendàries, que desperten l’estupor internacional. Fins i tot li ha abdicat un rei d’Espanya, que ja és dir.
Ara a la col·lecció de caiguts il·lustres s’hi suma el fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce. En teoria aquesta figura no té res a veure amb el president del govern, sinó que n’hauria de ser completament independent, però tothom sap que Torres-Dulce plega per les pressions sofertes en relació al 9-N i per la degradació que això significa per a l’autoritat que en teoria ostentava. El fiscal ha adduït l’expressió formulària dels “motius personals” per justificar la seva decisió, però, com tantes coses arrossegades dels últims quaranta anys, aquesta mena d’explicacions per a tontos (els tontos se suposa que som els ciutadans) ja no passen per enlloc.
Torres-Dulce es va veure obligat pel govern de Rajoy a presentar una querella absolutament vergonyosa contra el president Mas i alguns membres del seu govern, només per fer revenja política a través del poder judicial. Fins i tot Alícia Sánchez-Camacho ens ho va anunciar abans que no hagués passat. Torres-Dulce es va empassar el gripau i ara marxa fastiguejat. Així de clar.
Que a un president de govern li passin totes aquestes coses faria riure si no fos que suposa un maltractament constant i sostingut dels purs fonaments de la democràcia que cal entendre que en principi ell defensa i representa. No sabem què ens pot dur el futur, però un personatge tan grotesc, incompetent i nociu com Mariano Rajoy serà difícilment repetible. Quan un president aconsegueix que tot un fiscal general plegui és que definitivament ha tocat fons. I encara que s’ho pensin, no poden dissimular l’esfondrament.
