L'espai i el temps

Encara que ho sembli, no és un article sobre física teòrica, és sobre política. Intento explicar algunes de les conseqüències que té la incomprensió del paper de l'espai i del temps en les societats actuals. Els governs actuen com feien fa trenta anys, com si no haguéssim viscut la revolució de les tecnologies de la comunicació, que ha modificat el paper de l'espai i del temps, tan importants en la vida de les persones i les col·lectivitats.

Els progressos en el món dels microprocessadors i l'increment de la connectivitat de les xarxes, siguin per cables de fibra òptica o per ones, han convertit la major part del planeta en un espai únic i permanentment connectat. Tothom ( tothom vol dir uns 2.000 milions de persones, molt menys de la meitat de la població mundial!) pot establir, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, connexió amb tothom, i pot intercanviar al moment informació de tot tipus: veu, dades, sons, imatges fixes i enregistraments de vídeo. Les barreres que representaven l'espai i el temps en la comunicació humana han desaparegut. Cal no oblidar que en aquest tothom s'hi han afegit desenes de milions d'ordinadors que actuen sense necessitat que algú els estigui fent operar... El món desenvolupat és una xarxa permanentment connectada en què tot el que es pugui transmetre en forma de bits pot circular, sense problema de distància, de manera instantània i gaire bé sense cost. No oblideu que les dues coses que es poden codificar en bits són la informació i els diners...

Doncs bé, sembla que els governs no hagin entès els avantatges i els inconvenients que representa la desaparició de la distància en l'espai i dels retards en el temps que hi havia en el món de fa cinquanta anys, i per això cometen molts errors que desqualifiquen les seves actuacions. En poso tres exemples que estem patint.

1. Explicacions. Era tradicional que en les reunions internacionals es prenguessin decisions que s'explicaven als ciutadans de cada país a través de conductes diferents (els seus caps de govern, els seus ministres, les seves cadenes de TV, la seva premsa). Això permetia que el que es deia a Brussel·les o a Nova York no fos exactament el mateix que el que a la tornada s'explicava a Madrid. Permetia que les versions dels acords no fossin exactes i els matisos ajudessin en la política interna. Avui, a través de la xarxa, les informacions dels governs o del mitjans de tot el món estan immediatament a l'abast de tothom, i els intents de dissimular la realitat (si és un rescat o no, si ens ho han imposat o els ho hem imposat) l'únic que aconsegueixen és crear una sensació de ridícul en la gent i, a més, fer créixer el recel i la desconfiança dels altres participants en la reunió, quan contemplen després segons quines pallassades.

2. Corrupció. La corrupció és malauradament present en les nostres societats i per tant també en la política. El seu origen és la cobdícia, però el seu gran aliat ha estat la sensació d'impunitat, el convenciment que no es descobrirà. La cobdícia no ha canviat, però sortosament la impunitat està desapareixent. La plena accessibilitat de la xarxa, la creixent dificultat de controlar els fluxos d'informació, permeten ara dir que "a la fi tot se sabrà". Mentrestant, els governs i els partits polítics estan fent esforços continuats per desviar l'atenció, per fer callar els mitjans, per fer pressió sobre els jutges, per endarrerir els judicis i sobrevalorar la presumpció d'innocència, en un intent de tapar les vergonyes d'alguns dels seus membres o de la mateixa organització. No s'adonen que això ja no és així, que la transparència s'imposarà i que l'única manera de recuperar la confiança dels ciutadans seria convertir-se en els principals lluitadors contra les conductes corruptes de les persones que ells controlen.

3. Mercats financers. El capital, els diners, ja no són papers ni monedes, són bits amb mobilitat total. La mobilitat no és solament fruit de la tecnologia, sinó també del canvi de les normes jurídiques. La globalització i la liberalització dels mercats financers han deixat absolutament les mans lliures als que posseeixen, o administren, els capitals. La tecnologia ho ha fet possible, però la desaparició de normes reguladores ho ha fet legal. No es va entendre -o potser no es va voler entendre, que encara és pitjor- que aquesta desaparició de barreres físiques i jurídiques als capitals implicava fer ineficaç tota norma nacional , i no substituir-les per una regulació internacional va ser lliurar gratuïtament al poder financer el que fins ara havia estat en mans dels poders polítics. Hem vist ben clar aquests últims anys el que ha passat. El sector financer és qui ha provocat la crisi mundial i, llevat d'alguns països que per la seva dimensió i estructura conserven un poder polític fort (EUA, la Xina, Rússia), són els poders financers, a través dels moviments dels mercats, els que marquen la direcció i el ritmes de les mesures anticrisi que adopten els governs estatals. El cas d'Europa és un exemple flagrant i penós d'aquest problema.

Mentrestant, les classes mitjanes van votant partits liberals, que volen retallades, desregulació, menys impostos, menys serveis col·lectius, i busquen atreure capitals adaptant la nostra legislació a les seves necessitats. Tot sense cap intenció de crear normatives contra l'especulació ni taxes sobre les transaccions financeres.

Haurien d'aprendre física.

Més continguts de