L'espectacle de les retallades

Primer vam adonar-nos d'allò que no volíem reconèixer: hem viscut instal·lats en la mentida del crèdit il·limitat. Després vam entendre que per començar a recuperar-nos calia aplicar retallades. A continuació vam tenir la certesa que les retallades serien amb tisores de podar. Ara ja sabem que qualsevol dia ens en anem a can Pistraus. Per tant, ja estem convençuts que la cosa està molt fotuda, oi? I tenim clar que per poder sortir-nos-en haurem de fer molt sacrificis, oi? Però, esclar, hi ha sacrificis i sacrificis. Centrem-nos en un parell.

Hi ha el sacrifici silent de l'autònom. Si cessa l'activitat ningú se'n recorda d'ell (o d'ella). Els sindicats l'ignoren i està tan sol (o sola) que no li queda ni el consol de protestar tallant el trànsit d'un carrer. Com a molt el d'un carril bici, que és estret. I després hi ha el sacrifici de les persones amb feines socials com ara mestres, bombers, metges, infermeres... Aturem-nos en aquests dos últims col·lectius, que són els que més reben. Tenim clar, i ells (i elles) els primers, que cal canviar la manera de funcionar. Cal aturar l'abús que els usuaris fem de les urgències, no és possible mantenir obert un CAP d'urgències que atén una persona cada dos dies i no podem tenir una planta d'hospital de 300 llits ocupada per 3 pacients. Ara bé, això cal explicar-ho amb xifres a la mà i cas per cas. Ja sabem quin és el paper del govern, el de l'oposició, el dels sindicats i el dels usuaris que ho volem tot. Però hi ha temes amb els quals no es pot jugar i cal afrontar-los amb honestedat. Els governs no retallen per gust i els metges són gent sensata. Sembla lògic pensar que si s'asseuen i xerren amb voluntat d'acord i amb generositat, aplicaran unes retallades sensates i que no semblin fruit de la improvisació continuada. ¿O és que hi ha gent interessada que això no passi per esgarrapar dos vots o tres afiliacions?