L’esperit de la Constitució: de l’encaix a l’“A por ellos”
La Constitució espanyola és llegida avui des d’un esperit que té poc a veure amb el que la va inspirar a l’inici de la Transició. La seva gestació ara fa quaranta anys va respondre a una conjuntura política que pretenia girar full de la dictadura i consolidar un règim democràtic des d’un ampli consens, respectant la pluralitat ideològica i territorial. S’havia d’acabar amb l’esperit de revenja de les dues Espanyes i s’havia d’aconseguir encaixar les dites “nacionalitats” històriques. De fet, l’amnèsia històrica, la desmemòria que ha perviscut fins avui, és fruit d’aquella voluntat de mirar més endavant que enrere. L’ambigüitat i flexibilitat del text, obert a diverses interpretacions, també respon a aquell pacte entre les forces de l’oposició democràtica i el reformisme franquista. El canvi va ser amb els límits que avui coneixem i arrosseguem, però en qualsevol cas en va sortir derrotat l’immobilisme dels sectors més durs de la dictadura.
Paradoxalment, quatre dècades després està triomfant un nou immobilisme fill de la contrareforma aznarista, que ha consagrat una interpretació restrictiva de la Constitució no només en el terreny de la plurinacionalitat, sinó també dels drets. I a remolc d’aquest tancament constitucional retorna un esperit de revenja, un aire frontista que crèiem enterrat. La resposta del nacionalisme espanyol a la crisi catalana ho està fent cada cop més evident. El lamentable crit d’“ A por ellos ”amb què es va incitar les forces policials a actuar a Catalunya per impedir el referèndum de l’1 d’octubre -i, en efecte, l’actuació de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional va ser injustificadament violenta contra ciutadans indefensos i pacífics- va ser dilluns a la nit el primer crit en l’inici de campanya del candidat del Partit Popular, Xavier García Albiol.
Així doncs, no només estem assistint a una més que dubtosa interpretació de la Constitució per dissoldre el Parlament, destituir el Govern i intervenir la Generalitat; no només veiem com la mateixa carta magna serveix per empresonar polítics en funció de les seves idees (quan en realitat hauria de protegir el seu dret a la discrepància), sinó que també assistim a un amenaçador desvergonyiment ideològic, a una autèntica caça de bruixes contra els que divergeixen d’aquesta visió constitucional.
