"Let me say one thing: I'm a Catalan"
Una explosió de gas havia esfondrat un edifici sencer. Els veïns desallotjats miraven junts la runa al TN migdia en un bar proper i assentien. Ser notícia els confirmava la dimensió de la tragèdia, tot i que era ben palpable des de la finestra del mateix bar. L'exclusiva que publicava ahir Enric Borràs a l'ARA, els correus de la CIA a l'ombra sobre les opcions que Catalunya sigui un Estat, va batre rècords de visites. Un diumenge assolellat en ple agost de baix consum digital, la informació de Wikileaks acumulava clics, tuits, retuits, m'agrada, comparticions, recomanacions i tota mena de senyals que el tema bullia a l'olla mediàtica moderna. Els catalans anem amb un motor a reacció, i l'omplim de benzina d'autoestima quan el món parla de nosaltres. Amb la il·lusió que ens fa la dimensió internacional i amb la necessitat que tenim i tindrem d'aliats, sorprèn que hi treballem encara poc sistemàticament. O que ens costi tant aprofitar l'impuls de Barcelona, que manté una imatge excel·lent malgrat el desconeixement de Catalunya i el desprestigi d'Espanya. Del "Let me say one thing: I'm a Catalan" de Pau Casals a les Nacions Unides a les filtracions de Wikileaks, la nostra presència mundial depèn de voluntarismes individuals i situacions atzaroses. Un futur estat modern ha de treballar el tema de forma més ordenada i eficient.
