No és fàcil parlar sobre la pròpia mort, imaginin si ho haguessin de fer sobre la dels seus fills o els seus familiars més propers. Són moments terribles, carregats d’angoixa i sentiment de culpa, dins dels quals és molt difícil trobar claredat i lloc on agafar-se. El sentiment d’incertesa, la por de no estar fent el correcte i, sobretot, el neguit de penedir-se’n en un futur pròxim es claven en la consciència d’un mateix com una agulla fina que no ens deixa descansar.

No estem acostumats a reflexionar èticament. El més habitual és que ens deixem portar pel sentit comú, el menys comú de tots els sentits, per prendre decisions que ens afecten. Però hi ha moments en què la pròpia vida ens obliga a aturar-nos, connectar amb les nostres conviccions més íntimes i pensar profundament què és el que volem decidir.

La vida humana no és neutra, moralment parlant. I casos com els de l’Andrea, una nena de 12 anys amb una estranya malaltia degenerativa, ens obliguen, més enllà de la intuïció, a donar arguments i respostes concretes davant de la seva situació. “Només volem que se’n vagi tranquil·lament”, diuen els seus pares, preocupats pel patiment de la seva filla, mentre el departament de pediatria de l’Hospital de Santiago es nega a retirar-li els mecanismes artificials que fan que segueixi en vida. Acarnissament terapèutic? Les coses no són mai blanques o negres quan ens trobem davant d’aquest tipus de situacions. En aquests casos cal racionalitzar la nostra posició i això passa per tenir en compte diversos factors.

En primer lloc, tota reflexió sobre l’eutanàsia ha de posar al davant de tot la defensa de la qualitat de vida de la persona. No oblidem que, tot i que no ens agradi recordar-ho, la mort és, al cap i a la fi, un moment de la vida que tothom haurà d’entomar tard o d’hora. Així que és possible defensar que perquè tota vida sigui digna de ser viscuda cal una pregunta sincera i valenta sobre la mort. Paradoxalment, i encara que no estem gaire acostumats a plantejar-ho així, aquesta pregunta, en el fons, ens parla de la dignitat que mereix qualsevol persona, en la vida i en la mort.

Un segon element important és atendre la xarxa social que ens defineix com a persones. Vivim en tant que som éssers socials, ens relacionem per evolucionar i les nostres amistats i famílies configuren la nostra manera d’estar en el món. La mort és, doncs, un fenomen relacional que implica no només l’afectat o afectada, sinó també tot el conjunt de relacions que conviuen al seu voltant.

Tot, a més, dins d’un marc professional, com els hospitals, on la responsabilitat pren la forma de medicina, l’última finalitat de la qual, recordem-ho, és guarir la persona i donar-li la millor vida possible.

Com veiem, per entendre la complexitat del fenomen eutanàsic, cal tenir en compte molts factors, i un d’aquests factors són els precedents. Un dels casos que inicia la reflexió bioètica en contextos de salut és precisament el d’uns pares que demanaven la desconnexió de la seva filla, que havia caigut en un coma profund després d’una sobredosi de drogues i alcohol. L’hospital s’hi va negar, però finalment els pares van acudir als tribunals i van guanyar. Judicialitzar les qüestions bioètiques mai és una bona solució, però el cas Karen Ann Quinlan va impulsar, l’any 1976, la revisió de les pràctiques terapèutiques en situacions límit, així com el desenvolupament d’això que avui coneixem com les cures pal·liatives.

Segons el pare Abel, jesuïta precursor de la disciplina bioètica a casa nostra, es tracta de definir correctament els requisits que s’han de donar per portar a terme una eutanàsia. Aquests requisits són: una malaltia pròxima a la mort, un patiment insuportable, un consentiment explícit del malalt, la intervenció mèdica com a garantia del procediment i, finalment, la revisió ètica i notificació legal de la decisió que s’està duent a terme.

El cas de l’Andrea compleix, segons els pares, la majoria d’aquests supòsits, però el cert és que no podem comptar amb l’opinió de la principal afectada. Davant d’això, la bioètica ens diu que el tutor legal ha d’actuar “com si fos la persona vulnerable la que pren la decisió”, però també, afegeix, cal assegurar-nos que tots els afectats -familiars, professionals, societat en general- tenen en compte tots els cursos d’acció possible. Per fer-ho, hi ha espais per a la reflexió i el diàleg, com el Comitè de Bioètica de l’Hospital, en què de manera interdisciplinària i comptant amb l’opinió dels afectats s’ofereixen recomanacions davant aquests tipus de situacions.

Convertir en polèmica una qüestió tan delicada no és una bona notícia per a l’Andrea, ni per als seus pares, ni per als professionals que treballen a l’Hospital de Santiago. Estem condemnats a decidir, que deia Sartre. No fem de la mort un obstacle per seguir vivint dignament.