L’evolució d’un rei del feixisme?

Tot el mirar cap a una altra banda de la transició hauria estat ben invertit si s’hagués impulsat una segona onada reformista

Fa uns dies estava mirant la sèrie The Crown, concretament el capítol que tracta de les relacions de Hitler amb el duc de Windsor -aquell frívol tararot-. El mateix dia, casualment, un amic em va enviar el primer missatge televisat de Nadal de Joan Carles I com a rei. Veure i escoltar avui els elogis que feia de Franco resulta xocant. És un bany de realitat que hauríem de passar de tant en tant per acabar de comprendre on som. I per què hem arribat a la situació actual de degradació política.

No seria just ni rigorós negar a Joan Carles I el rol de monarca constitucional parlamentari. La veritat és que, tenint en compte el que és Espanya, va mantenir, durant prou anys, un posat institucional homologable internacionalment. Els països del nostre entorn -és a dir, els països occidentals- no van voler burxar en determinats temes com ara la legitimitat. Van fer bé. Es tractava que el pas d’una dictadura a una democràcia fos exitós i, per això, s’havia de pagar un peatge en forma de dissimulació.

Com tot a la vida, les coses no són per sempre. I tot aquell mirar cap a una altra banda hauria estat ben invertit si, arribat el moment (¿l’inici de la dècada del 2000?), s’hagués impulsat una segona onada reformista per extirpar, definitivament, els vicis centenaris d’Espanya. No havent-ho encarat aleshores, tot el passat tèrbol reapareix i ja no es recorda el que s’havia fet mitjanament bé. Ara fereixen massa les conseqüències del que no es va fer quan tocava. És lògic, doncs, que ara ens torni a la memòria que Joan Carles I, i tota la Corona que pugui descendir d’ell, és fruit dels desitjos de Franco. La vida és crua i, sovint, tot se’n va avall.

Els darrers fets demostren, al meu entendre, que hem arribat a un sistema polític real (parlo del pràctic, del quotidià) que no es distancia gaire del que hauríem gaudit si el règim de Franco s’hagués perpetuat, tot evolucionant. ¿Era el mateix règim el del 1975, quan va morir Franco, que el del 1939? Vull recordar que a la mort del dictador es començava a debatre, a l’Ajuntament de Barcelona, la possibilitat de l’ensenyament en català a les escoles municipals. Franco va morir després de governar 36 anys. ¿Estem segurs que avui, després de 42, aquell règim no seria on som ara? Una justícia encara no homologable amb Europa, una premsa controlada pel govern espanyol, presos polítics, el missatge televisat d’un rei covard, fiscals típics d’una autocràcia, un ambient espanyolista post Martínez Soria, etc.

Els partits que es presenten com a constitucionalistes no se’m fan gaire distants dels que, potser, gaudiríem amb un règim resultat de l’evolució del franquisme. Ells són els garants dels principis fonamentals (en aquell cas potser serien “ del Movimiento”) que no es poden, en cap cas, sobrepassar. I que no es poden modificar sense que les forces del règim així ho decideixin. Al PP no li cal gaire esforç, ja que és fill dels feixistes. Mirin el curriculum vitae dels progenitors dels que tallen el bacallà al partit, al govern espanyol i a l’administració. A Ciutadans li toca representar els catalans no integrats del tot, i també els anticatalans que són descendents ideològics d’aquells que es van enfrontar als que, aleshores, protestàvem i demanàvem “bisbes catalans”. Aquells que van aparèixer -no se sap com, ni pagats per qui- amb l’eslògan “ ¡Como somos mayoría, lo queremos de Almería!” I el PSOE seria l’evolució dels inconformistes que protestaven contra Franco però que, per sobre de tot, no l’atacaven personalment. “ Elementos españolísimos, pero con soluciones equivocadas”, abans que enemics.

El que més em preocupa de tots aquests “evolucionats del règim” no és tant la seva defensa de la pertinença a Espanya -cosa perfectament legítima i raonable, ja que no tots pensem igual, gràcies a Déu-, sinó el concepte de catalanitat i de Catalunya que aquesta gent té al cap. Ara en diré una que pot semblar grossa, però de la qual estic convençut. Resulta tristíssim dir-ho, però Porcioles, per exemple, gastava un sentit molt més arrelat al país, a Catalunya, vull dir, que no pas aquesta colla postfranquista que emplenarà bona part del Parlament.

Els darrers esdeveniments, sobretot amanits per aquest estat d’excepció i manipulació que han dictat els “fidels al règim”, em porten al convenciment que Espanya, amb els catalans inclosos, ha fet massa autobombo d’allò que altres països, en un entorn encara més complicat i sense tants ajuts europeus, també han fet (per exemple, els països excomunistes). Em temo que hem produït massa fanfàrria per, al capdavall, acabar sent on seríem.

Més continguts de