L’OBSERVADORA

L’ex propera presidenta i l’Europa sacsejada

L’excandidat demòcrata Al Gore, temps després de ser derrotat per George Bush tot i haver guanyat el vot popular, va ser convocat per fer una conferència al seu poble, Nashville. Després de l’aplaudiment de benvinguda, es va presentar: “Hola, sóc Al Gore i vaig ser el proper president dels Estats Units”. L’auditori va riure i ell, mantenint una assajada inexpressivitat, va respondre que no li semblava especialment divertit. “S’haurien de posar al meu lloc. Em vaig passar dos anys viatjant en l’Air Force Two i ara he de treure’m les sabates per embarcar en un avió”, va dir abans de concloure que quan conduïa i mirava pel retrovisor i veia que no hi havia caravana de vehicles de seguretat tenia la sensació de tenir “síndrome del membre fantasma”. Aquest sentiment d’irrealitat deu ser ara el de la candidata demòcrata davant de Donald Trump.

Hillary Clinton és la nova ex propera presidenta dels EUA. Ha guanyat també el vot popular. La primera fotografia espontània després d’acceptar la derrota de manera democràticament impecable, passejant per un bosc sense maquillar i relaxada, aporta més informació personal que els milions de retrats distribuïts durant la campanya. Ni la seva preparació, ni el control emocional, ni l’experiència li han servit per derrotar Donald Trump. El sostre de vidre es manté intacte. Massa establishment, massa dura, diuen. Massa desconfiada per connectar empàticament, després d’anys d’escàndols i permanent escrutini públic, de continus menyspreus.

Trump ha magnetitzat el vot de la ràbia, de les solucions fàcils, de l’acció. El país està avui profundament dividit i espantat. El món espera saber si Trump complirà les promeses o es moderarà. De moment, les primeres decisions al seu executiu no indiquen moderació sinó un pas enrere, per exemple, en polítiques sanitàries i energètiques.

La lectura condescendent europea d’explicar el vot republicà com un vot ignorant i tancat només alimenta el discurs dels diversos populistes que s’erigeixen en els portaveus de les elits detestables.

El vot del Brexit i ara el vot a Trump haurien d’armar les nostres democràcies contra els populismes de les solucions simplistes i el replegament. La propera línia vermella apunta a les eleccions franceses de la primavera. Marine Le Pen és una candidata amb una pàtina de respectabilitat que no tenia el seu pare, però la seva política també està basada en el rebuig i la nostàlgia. Com Trump, s’ha reinventat en antiestablishment i capitalitza els vots excomunistes de molts treballadors blancs francesos empobrits, que valoren la seva divisa de la prioritat nacional.

Els mitjans de comunicació haurem de reflexionar sobre quina és la nostra participació en el circ. Donald Trump es va fer famós en un reality show en què expulsava o apadrinava joves que anhelaven una carrera empresarial. La seva desimboltura i sentit de l’espectacle l’han catapultat a alts nivells de coneixement per part de l’opinió pública. De la mateixa manera que la televisió i el futbol van impulsar Silvio Berlusconi, amb els resultats coneguts en una Itàlia desorientada i que ell va abandonar per la pressió interna i d’Europa quan la crisi amenaçava l’euro. Itàlia encara no ha recuperat avui el pols del creixement sa i la confiança en el seu sistema bancari.

Populisme català?

La sacsejada de l’elecció de Trump ha afavorit una anàlisi dels moviments de dreta i esquerra que poden portar inestabilitat populista a Europa. Al portal americà Politico s’incloïa Catalunya en la llista. Hem de ser conscients de la percepció externa del procés. El sentit cívic de les manifestacions a Catalunya i el caràcter democràtic susciten simpaties internacionals, expressades a segon nivell en països amb experiències històriques amb l’imperi espanyol i en països d’independència recent. Després de la declaració del 9-N, que incloïa la unilateralitat, la percepció de la premsa internacional és menys amable. Som percebuts com una regió rica poc solidària i aquesta visió deshonesta i incerta és la que cal combatre amb tots els mitjans des de Catalunya. Quan s’iniciï la negociació sobre el finançament, tret que la independència sigui un fet, caldrà participar-hi i explicar les desigualtats, arbitrarietats, insuficiències i injustícies que frenen el creixement de Catalunya.

Mentrestant, els pressupostos de la Generalitat poden arribar a Govern el 29 de novembre per iniciar el tràmit parlamentari després de l’acceptació de la CUP. Què ha canviat els últims mesos? La percepció que eren els cupaires els que posaven el punt final al procés. La negociació s’ha fet a tres bandes entre ERC, PDECat i la CUP. Amb cessions de tots. ERC, que es defineix com a frontissa, obté la tramitació, però amb menys pujades d’impostos, el PDECat aconsegueix bloquejar l’augment de l’IRPF. La CUP posa sobre la taula el model escolar. Es pacta no fer cap concertació en l’ensenyament i fonts governamentals precisen que no n’hi havia cap de prevista fins al 2019, però es posa el model a la llista de reformes. També es derogarà la llei d’estabilitat pressupostària, aprovada en el pànic de l’enfonsament econòmic del 2012 amb arguments reputacionals respecte a Europa i el condicionament de la liquiditat per part del govern espanyol. Creixent al 3%, el Govern pot derogar la llei perquè els ingressos han millorat, arriba el FLA i es pot complir el dèficit. Pel que fa a capitalitzar políticament haver portat les regnes durant la crisi fins al creixement al 3%, fa temps que els convergents ho van deixar córrer per atraure la CUP.

La Generalitat tindrà pressupostos. Següent pas, segons el full de ruta: l’organització del referèndum.