L’exemplaritat
Tots aspirem a la perfecció. Milers de frases cèlebres fan de la perfecció una aspiració legítima i alhora la converteixen en un desig, un anhel, una quimera quasi utòpica que es vol assolir.
També molts filòsofs s’han esforçat a definir la perfecció; els n’estalvio les cites, però permetin-me que n’esmenti només una, la més original i, curiosament, de Nietzsche, que diu: “La dona perfecta és un tipus humà superior a l’home perfecte, però també és un exemplar molt més rar”. Ja ho saben, no ens desfem del positivisme i això fa que quan les dones fan alguna cosa bé sempre es consideri que és un cas excepcional.
Queden lluny, ja, aquells llibres religiosos que ens explicaven les “vides exemplars dels sants”, que en general anaven unides a grans sacrificis, renúncies o tortures que veiem reflectides en quadres de pintors de renom. De vegades eren tan dramàtics que causaven més por que admiració.
La moral de l’exemplaritat també trobava ressò en determinades lleis, com per exemple en la vella formulació dels requisits per ser jutge de menors, entre els quals s’exigia ser un home, major de 25 anys, llicenciat en dret i amb una vida familiar i moral irreprotxables. En fi, una exigència ben difícil de complir i, encara més, de valorar objectivament.
Justament quan al·ludim a l’exemplaritat cal valorar-la de manera diferent segons la referim a l’esfera pública o la privada. Així, el filòsof Javier Gomá parla de la pública en referència als polítics com “l’exemple que desplega un superior impacte moral en el seu cercle d’influència el qual, per raó del seu ofici, s’amplia extraordinàriament en comparació amb la resta de persones públiques”. També és interessant recordar la distinció que Ortega y Gasset feia entre l’exemplaritat autèntica o l’aparent: afirmava que l’autèntica no es persegueix o es proposa ser-ne, sinó que és aquella de la qual algú s’enamora i s’hi entrega apassionadament sense proposar-s’ho, ja sigui en l’amor a la política, la ciència, la literatura, l’art o la religiositat, i això porta com a conseqüència una manera de viure que, sense aquesta intenció, esdevé exemplar per als altres. A mi m’agrada especialment pel seu valor simbòlic portat a la pràctica, a la vida real i allunyat dels grans al·legats retòrics.
Aquestes setmanes especialment convulses en què no hi ha dia que no aparegui un nou cas de corrupció, de vegades es confon l’exigència de l’exemplaritat amb aquelles conductes mereixedores d’un judici de retret. Així doncs, s’ha convertit en un fet relativament normal la no distinció entre l’exigència al respecte de la legalitat vigent i la d’una conducta ètica superior que es presumeix a aquelles persones que exerceixen determinats càrrecs. No infringir la norma és el mínim exigible a qualsevol ciutadà, però molt especialment a qui ocupa un càrrec públic. Ara bé, això no s’ha de confondre amb aquesta exigència superior d’exemplaritat, que no es pot basar en un sol acte, sinó que forma part d’una trajectòria de vida que emergeix com a imprescindible en la construcció d’un món millor, en el desig de regeneració de la vida pública. Per posar tan sols un exemple d’aquests dies, crec que encara que finalment la infanta Cristina no acabi imputada, això no serà precisament un mirall d’exemplaritat per a les dones, sinó un cop més un símbol estereotipat de “l’amor de la muller i la seva escassa capacitat per comprendre l’abast del món dels negocis”.
D’altra banda, l’exemplaritat també té una part molt important en l’esfera privada, encara que potser se’n parla poc. Aquí s’han de considerar de gran importància les teories de l’aprenentatge en la infància i l’adolescència, especialment les d’Albert Bandura (1987). L’estudiós explica que les pautes de comportament es poden aprendre a través de la pròpia experiència o mitjançant l’observació de la conducta d’altres persones i particularment les més properes. Així, la conducta d’altres persones, i especialment aquelles amb qui convivim durant l’etapa de creixement, tenen una gran influència en el nostre aprenentatge, la formació d’hàbits i la pròpia conducta. En aquest sentit, la imitació de determinats models és d’una importància cabdal.
Aspirar, doncs, a la transmissió de determinats valors només és possible si el món adult els ha assumit com a propis i els transmet amb l’exemple. Eradicar la violència domèstica, per exemple, és una qüestió molt més de principis, de valors i d’actituds que no pas de jutjats. Reconec que m’impressiona molt constatar que un terç dels pares maltractadors han estat víctimes de maltractaments durant la seva infantesa. Semblaria lògic pensar que el que han patit no ho volen per als seus fills, però finalment prevalen més els valors apresos.
No es tracta de culpabilitzar-nos sinó d’enamorar-nos, com deia Gandhi quan s’imaginava el que seria viure i morir com a no violent, si bé a continuació afegia: “Però per fer-ho, em faltaria demostrar-ho a través d’un acte perfecte”.
