L'home que entrevista futbolistes
La veritat és que l'home que entrevista futbolistes ha tingut dies millors. És a l'habitació d'un hostal rònec del casc antic i el termòmetre que ha empenyorat de la governanta diu que té febre. La veritat és que la calefacció, tot i fer molt soroll, no funciona gaire, i la finestra minúscula ja no té edat per esmorteir el sarau dels que no tenen pressa per tornar a casa i les flaires dubtoses que pugen del carrer.
La veritat és que encara no entén com s'ha pogut perdre anant cap a l'aeroport, ell que ha vingut a aquest estadi mil vegades. Potser ha estat la febre o el malestar general o potser l'esforç titànic d'extreure com un dentista sense anestèsia alguna declaració mínimament intel·ligible d'uns futbolistes que no volen parlar, però la veritat és que s'ha trobat amb un pam de nas i sense avió de tornada.
La veritat és que prou sort ha tingut de trobar una habitació a aquestes hores. Ja es veia tornant amb algú prou malalt per fer 800 quilòmetres en cotxe i arribar just per entrar a la feina. El cap li bull i té molt mal d'ossos, però la veritat és que encara té una feinada per enllestir.
Ha d'enviar dues ressenyes breus per als informatius de la cadena on treballa, escriure'n una de llarga per al diari esportiu de demà i transcriure amb molta imaginació les declaracions plenes de pleonasmes d'aquests cracs mundials del futbol, tot afegint-hi preposicions, dissimulant barbarismes, rectificant temps verbals i podant oxímorons involuntaris.
L'home que entrevista futbolistes per fi ha enllestit la feina. Fa una intervenció en directe al seu programa de ràdio nocturn i es fica al llit. Mitja hora més tard, delirant per la febre, cridarà xop de suor aquell inici de frase tan odiós que els futbolistes fan servir sense parar. La veritat és que fa molta ràbia.
