L'home que ens va fer mirar el futbol

Tret d'error o omissió, aquesta columna té per norma no parlar de futbol, i avui tampoc ho farà. Doctors té (afortunadament) el país per tractar una matèria tan delicada i procel·losa, que està en la cruïlla exacta entre la trigonometria, l'epistemologia, l'estratègia militar i la poesia pastoril. I a més, es dóna el cas que un servidor està entre aquest percentatge de la població, tan ínfim com raret, al qual el futbol no li diu gran cosa. Sens dubte això es deu a un trauma infantil amb prou feines confessable: a l'hora de confegir els equips, aquest que els escriu era sempre aquell nen que quedava l'últim, i que el capità a qui li tocava acollia amb un gest de condescendència: "Vinga, va, posa't de defensa i procura no fer gaire nosa". I és que les meves aptituds futbolístiques, estimats lectors, eren tan mínimes que podien haver estat objecte d'estudi de la física quàntica. Excel·lia en canvi en esports que concitaven el menyspreu general, com la natació o el bàdminton. Déu, què hi farem, de vegades té un estrany sentit de l'humor amb les seves criatures.

Però, per altra banda, dintre d'aquest grup de sociòpates entranyables que no hi entenen ni gota ni gens de futbol, resulta que servidor també forma part del sector que, en els últims quatre anys, ha arribat a veure sencer algun partit. Això sí: sense arribar a entendre mai quan dimonis és fora de joc. I amb una única condició (única però innegociable): que en el partit en qüestió hi jugués el Barça. I és que el Barça de Guardiola (de qui recordarem, per als que passessin el dia d'ahir tancats en un fumador d'opi, que ha decidit plegar d'entrenador de l'equip) ha aconseguit, entre moltes altres coses, això: que fins i tot els més negats per al futbol arribéssim a interessar-nos pel seu joc, i fins i tot a meravellar-nos alguna estona. No sabíem explicar per què, però allò era emocionant i bonic de veure.

He dit, tanmateix, que no parlaria de futbol, i mantindré la paraula. I és que, més enllà del mestratge que ha impartit (i que li queda per impartir, perquè no oblidem que no tan sols no s'ha mort, sinó que és jove) en el futbol, Guardiola també ha donat múltiples lliçons en unes arts encara més difícils: les de la responsabilitat, el rigor i la noció (que ja predicaven els noucentistes) de la feina ben feta. En un país en què la no renovació de l'entrenador de l'equip nacional passa per damunt de la notícia sobre les xifres de l'atur, Pep Guardiola ha sabut administrar l'enorme pressió que tenia al damunt amb intel·ligència i elegància, i sense perdre ni un moment el sentit de l'exigència. Ni tan sols quan veia com l'adulaven fins al paroxisme alguns dels mateixos que, no tants d'anys abans, el menyspreaven o se'n fotien d'ell amb acarnissament. No deu ser gens fàcil. Ha sabut vèncer el mareig i el vertigen, i ha sabut anar-se'n quan ha considerat que n'era l'hora: i diríem, si no fos un anacronisme, que ho ha fet amb cavallerositat. Per això, els rarets també diem: gràcies, Pep. I bona sort.