L’home tranquil: carta a Carlos Alsina
Contigo acabó todo, Carlos Alsina. Fes tan sols una pregunta i serà desmuntada la campanya de la por. Fes una pregunta, amb el teu estil irònic i impertorbable, i ja no se’ns podrà dir més que haurem de triar entre Miró i Velázquez o entre la iaia de Perafita i l’avi d’Alcaudete.
Pagaria per saber tots els moviments subterranis que ha desencadenat la teva entrevista a Mariano Rajoy. Trucades, whatsapps, despatxos, passadissos, suggeriments, pressions, qui sap si alguna amenaça, reunions, comitès de crisi... La incredulitat, en el fons, que al mateix Palau de la Moncloa un periodista madrileny, d’Onda Cero, del grup Planeta, “Que hauria de ser un dels nostres, collons!”, li hagi esmenat la Constitució al president del govern espanyol i hagi fet caure, un darrere l’altre, com fitxes de dòmino, els arguments de la por.
Vaig començar a preocupar-me per tu quan aquell migdia, a la web d’Onda Cero, destacaven fins a dotze titulars de l’entrevista i cap era la vacil·lació més important que se li recorda a Rajoy. Al butlletí de les quatre de la tarda de la teva emissora, tres talls de veu del president però ni rastre del moment més comentat. En unes eleccions plantejades com un partit de futbol, amb polítics i periodistes jugant amb la mateixa samarreta, hi havia un equip que tenia la sensació d’haver-se marcat un autogol. La consigna de cara enfora: fer com si no hagués passat res. De portes endins ja procurarem que no torni a passar més.
Que en un context de sobreexcitació triomfi el periodisme que no treballa des de la trinxera és una gran notícia per a la professió. Tens els partits polítics desconcertats perquè no acaben de saber quin d’ells deus votar. Un efecte col·lateral de la desconnexió comunicativa entre Catalunya i Espanya és que aquí siguis un desconegut per a molta gent i, en canvi, a Madrid representis una de les referències radiofòniques més sòlides.
I després hi ha una qüestió d’estil. Qui ha desmanegat l’enteresa constitucional de Rajoy és algú com tu, que practica un periodisme tranquil. Un home que ens ha ensenyat a preguntar sense interrompre, a incomodar sense ser maleducat, a exercir la professió sense sobreactuar ni estar pendent de què diran d’ell a Twitter. Passarà la por, passarà la crisi i també passarà, espero, aquesta moda de convertir el periodisme en una competició en què guanya el més impertinent.
P.D. Acostumem a mesurar la transcendència d’una notícia per tots els llocs on apareix, pel nombre d’impactes que té en els mitjans. Però quan unes paraules fan mal de veritat és preferible seguir l’espiral de silenci que generen, fixar-nos en totes les capçaleres que no se’n fan ressò.
