L'hora d'abordar el debat del copagament amb valentia

Si alguna cosa ha posat de manifest l'actual crisi econòmica és el cost de l'estat del benestar que hem construït entre tots les últimes dècades i que fins fa ben poc consideràvem insuficient i, sobretot, intocable. De sobte hem descobert que tot té un preu, que al darrere d'un hospital nou, per exemple, hi ha una inversió milionària que se sufraga amb impostos. Amb la recaptació sota mínims, ara estem obligats a afrontar la realitat amb una nova mirada, la d'aquell que veu perillar tot l'edifici i ha de decidir què vol salvar i com. En el cas de les finances del sistema sanitari, a més, les alarmes ja es van disparar molt abans de la crisi. Els dèficits acumulats van portar el primer Govern tripartit a encarregar el 2005 un informe a un grup d'experts encapçalat pel doctor Miquel Vilardell que apostava pel copagament. En un segon informe, presentat el juliol del 2010, es filava més prim i es proposava una pujada d'impostos finalistes i la introducció d'un copagament farmacèutic "en funció de la renda i el patrimoni". Els consellers Marina Geli i Antoni Castells, però, es van quedar sols en la defensa d'aquestes propostes. El tacticisme polític i les urgències electorals fan que el que en privat tothom admet com una necessitat, no acabi mai plasmant-se del tot en un programa de govern. El copagament no és cap panacea i caldria afinar-ne l'aplicació per garantir l'equitat, però és molt pitjor no afrontar el problema. Igual que va passar amb l'executiu anterior, membres d'aquest Govern com Boi Ruiz o Andreu Mas-Colell també s'han mostrat partidaris d'aquesta via. Ja és hora, doncs, d'obrir el debat i posar damunt la taula les propostes dels experts, sigui el copagament en funció de la renda, l'euro per visita, la reducció de despesa farmacèutica o la restricció de prestacions per assegurar una cobertura mínima gratuïta i universal. Hi ha prou experiències al nostre entorn per trobar la manera d'assegurar un pilar tan bàsic com el sistema sanitari.