L’hora del front democràtic

PolitòlegDurant anys, una de les frases més repetides per alguns dels líders polítics independentistes era “Això va de democràcia”. No és una qüestió de nacionalisme, deien, sinó de democràcia. I, en bona mesura, era veritat. Només en part, esclar. L’independentisme va plantejar fonamentalment un conflicte democràtic; això era el 6 de setembre i l’1d’octubre, per exemple, tot i que no sempre ha sabut mantenir-se en aquest esquema -el 7 de setembre i el 27 d’octubre-, cosa que l’ha afeblit i possiblement ha tensionat més del compte la societat.

En tot cas, quan entre el 2012 i el 2017 es deia que “Això va de democràcia” es deia en sentit positiu. L’impuls autodeterminista a Catalunya era un moviment que plantejava una oportunitat d’aprofundiment democràtic a Espanya, per empènyer-la cap a estàndards més avançats, com el britànic o el canadenc. Primer, perquè es plantejava eixamplar el perímetre de les qüestions que es poden decidir democràticament. I segon, perquè una sortida política a les demandes que es plantejaven des de Catalunya hauria suposat alterar l’estructura del poder a Espanya, que està molt concentrat en unes elits funcionarials, econòmiques, polítiques i mediàtiques que operen gairebé exclusivament des de Madrid, i tenen molts, molts elements de continuïtat genealògica amb el franquisme.

Però ara això ha passat. La democràcia espanyola podria haver entomat el repte i respondre-hi políticament, parlant i negociant, i aprofitant l’impuls democratitzador. Però no. La resposta, des del començament, ha estat de tancament i rearmament nacionalista. De fet, ja va ser aquesta la resposta a l’Estatut del 2005.

Ara fa un any, en una entrevista a El Mundo, Juan Luis Cebrián esbossava, emprant un to que honorava la seva tradició familiar, el pla que calia aplicar per aturar l’1-O: empresonar els dirigents, enviar la Guàrdia Civil i suspendre l’autonomia. Deia Cebrián: “ Entonces el debate ya no sería cuándo van a lograr la independencia, sino cuándo van a recuperar la autonomía ”.

Algú podria pensar que el pla de Cebrián s’ha complert fil per randa. Però no, perquè de fet a Catalunya no s’ha suspès l’autonomia sinó, de facto, s’hi ha suspès la democràcia. No hauria de ser cap sorpresa: qualsevol persona amb un mínim de comprensió de la història d’Espanya ha de saber que democràcia a Espanya i autogovern català han anat indestriablement lligats. ¿Teòricament hi podria haver una cosa sense l’altra? Potser sí. Però el fet és que, empíricament, això no ha passat. Per poder suspendre l’autonomia han hagut de suspendre la democràcia.

La involució democràtica té arrels profundes. I ha sigut possible per la connivència del PSOE, dels mitjans i de bona part de la intel·lectualitat espanyola. De fet, com explica Ignacio Sánchez Cuenca en el seu últim llibre, La confusión nacional, el que hi ha hagut és una fallada sistèmica de totes les principals institucions de la democràcia espanyola. Han fallat el govern, l’estat de dret, el poder judicial, la monarquia, els grans grups mediàtics i els valors democràtics bàsics.

En aquests mesos s’han practicat detencions arbitràries. S’ha exercit la violència policial indiscriminada contra ciutadans pacífics. S’ha emprat l’espionatge i s’ha violat el dret a la intimitat i el secret de correspondència dels opositors polítics. S’han tancat webs i s’ha assetjat policialment entitats i partits. S’ha aplicat un 155 de màxims per dissoldre a la força un Parlament escollit democràticament. S’ha perseguit penalment el debat parlamentari. S’ha impedit de manera abusiva que el Parlament pogués escollir el president que la majoria volia. I s’ha forçat l’estat de dret per processar i empresonar per delictes inexistents els líders polítics independentistes.

Aquest és el panorama. Ara sí, doncs, que això va de democràcia. I no en un sentit positiu, sinó negatiu. Cruament: la batalla que ve no serà la d’eixamplar el perímetre de la democràcia sinó la de preservar-ne els mínims, seriosament amenaçats. Això configura un nou escenari polític a Catalunya. La legislatura que s’hauria d’encetar ara, segurament, no estarà dominada per l’eix esquerra-dreta ni per l’eix nacional. La dimensió principal serà la democràtica. I això haurà de determinar, necessàriament, el mapa d’aliances. El ple d’aquest dissabte hauria de ser el primer acte d’un front democràtic que estructuri la resistència a l’autoritarisme de l’estat espanyol. Un front en què la mobilització ciutadana, de nou, haurà de tenir un paper important.

Hi ha qui es resisteix a assumir que aquest és el marc. I que preferiria estar parlant d’altres coses: d’independència, d’aprofundiment democràtic, de ciutadania o de polítiques socials. Jo també. I tant de bo sapiguem crear les condicions per poder-ho anar fent. Però la batalla fonamental, ara i aquí, és la de la democràcia. En aquesta vida, malauradament, no sempre podem triar les batalles que lliurem. Com més aviat ho entenguin tots els agents polítics democràtics d’aquest país, més bé podrem respondre al gir autoritari.