L'humanisme, invent recent

Michel Foucault, filòsof francès postmodern mort el 1984, afirma: «Es diu que l’humanisme és un concepte antic que es remunta a Montaigne i més enllà encara. Pensem que l’humanisme és la gran constant de la cultura occidental, és el que la distingeix de les altres cultures, com la xinesa o la islàmica. Si es troben rastres d’humanisme en aquestes cultures tenim la impressió de comunicar amb la universalitat de l’home. Bé, l’humanisme no existeix en altres cultures i és un miratge en l’occidental.

»Diem que el segle XVI va desenvolupar el pensament centrat en l’home i el XVIII va desenvolupar les ciències positives, que varen permetre conèixer l’home.

»Hem pensat que l’humanisme era la força que sostenia el nostre desenvolupament històric i que és també la recompensa d’aquest mateix desenvolupament, és a dir, que és el principi i és la fi. El que ens meravella de la nostra cultura és que es preocupi de l’home, perquè la barbàrie està representada per aquelles institucions que apareixen als nostres ulls com a no humanes.

»Tot és il·lusori, l’humanisme és un invent de finals del segle XIX i a la cultura generada als segles XVI, XVII i XVIII l’home no hi ocupa cap lloc, aquest lloc està ocupat per Déu, el món, la semblança de les coses, les passions i la imaginació, però l’home hi és absent».

El pensament francès després de l’existencialisme i Sartre, un gran provocador que en formava part pel fet de ser-ho, es converteixen en una plataforma per a la destrucció de la cultura acadèmica i formal com havia estat la francesa fins llavors. Els efectes han estat notables: avui el pensament, la literatura, les arts plàstiques, el cinema estan en crisi a França, i això ha desestructurat el país perquè aquesta era la seva essència.

Quan un llegeix Foucault i entoma el seu pensament, tot esdevé relatiu o fals, es perden les bases i les referències, es destrueix però no es construeix. Aquesta és la intel·ligència de Foucault: la capacitat de destruir i no substituir. Estableix la tesi i l’antítesi i conclou que totes dues són igualment inútils perquè formen part del mateix absurd que ell critica per inconsistent i banal.

La derrota davant d’Alemanya el 1940 va ser una sotragada relativa per a la societat francesa. En el fons va ser inicialment un triomf de la dreta sobre l’esquerra, Pétain va ser un president legítim de França votat per l’Assemblea Nacional.

S’havia d’aturar el comunisme i Alemanya ho feia atacant l’URSS; «deixem que ho facin». La Resistència és inexistent en els primers anys de l’ocupació.

Sartre publica el 1943 L’ésser i el no-res i estrena dues obres de teatre que la censura alemanya deixa passar. Arriba a escriure de manera provocadora: «Mai hem estat més lliures que sota l’ocupació».

La previsible derrota del III Reich a partir del 1944 fa reaccionar la societat francesa i posa en evidència l’error del col·laboracionisme econòmic, cultural i fins i tot social. França va deportar jueus als camps d’extermini de Polònia. Llavors sí que es pregunten: «Què hem fet?»

Quan acaba la guerra es produeix un daltabaix polític que influeix en la desestructuració de la IV República, que va del 1947 al 1958. En onze anys, vint-i-un primers ministres. De Gaulle ho resol amb una Constitució presidencialista que dona lloc a la VRepública. La França de l’època, en una UE de set i amb Alemanya encara no reunificada, intenta tenir pes a Europa. En part se’n surt, però és un somni efímer: els altres creixen i França no.

Però la crisi de França que posa de manifest el pensament de Foucault s’origina amb les derrotes d’Indoxina i Algèria i els moviments de població que provoquen. Indoxina, el 1953, és una profunda humiliació. Dien Bien Phu és una derrota absoluta que no es vol repetir a Algèria als 60 i que dona lloc a una guerra cruel i venjativa fins a l’extrem. Els soldats que tornen a França canten la cançó d’Édith Piaf: « Rien de rien, je ne regrette rien... » No s’ha après res de la terrible experiència.

França no integra ni els francesos de les antigues colònies ni les poblacions autòctones que per raons econòmiques emigren a l’antiga metròpoli. La teorització revolucionària de Foucault, un valor indubtable del pensament i la cultura francesa dels 70 i 80, no contribueix a la necessària estabilització del país, que continua sent de cultura acadèmica i pensament jacobí, profundament ideologitzat a l’esquerra. La no integració dels immigrants genera una dreta intransigent, el Front Nacional, i una esquerra amb un grup nombrós de persones que no es volen integrar en una societat que consideren elitista i injusta.

El Front Nacional vol sortir de la UE i l’esquerra de Jean-Luc Mélenchon no vol saber res d’Alemanya, que troba imperialista i infundadament dominadora. Una part important de França no ha entès que el seu futur passa per liderar Europa amb la col·laboració d’Alemanya. ¿Macron serà president?

Davant d’aquest conflicte, el pensament de Foucault, connectat amb el Maig del 68 -l’estètica a França sempre és determinant-, sembla d’una total artificiositat i inutilitat...